Jan-Pol

Avui fa dotze anys i set dies que va morir en Jan-Pol, el meu pri­mer fill. Després de setanta-dues hores molt mal­pa­ri­des per a tots els que hi érem, el nen d'ulls d'amet­lla i lla­vis de maduixa va deci­dir des­ple­gar les ales cap a qui sap on. Eren quarts de deu del ves­pre, havíem can­viat d'any feia dos dies i en fal­ta­ven qua­tre per al meu ani­ver­sari. Lla­vors vaig apren­dre que no pot exis­tir l'ale­gria sense la figura del dolor, ni la pau sense la presència del neguit, ni la nit sense l'arri­bada del dia. Vaig enten­dre, també, que la pèrdua és alhora un guany i que a par­tir d'aquell moment calia fer mans i mànigues per esti­mar la vida com si no hi hagués demà. En Jan-Pol m'ho va ense­nyar. I ho va fer, pobret, sense parau­les, sense ni tan sols obrir els ulls: viu, viu ara, en aquest ins­tant. No pro­poso cap mena d'apo­lo­gia del carpe diem entès com una dis­bauxa per­ma­nent. Això em sem­bla una bar­ra­bas­sada que no porta enlloc. Us trans­meto, només, l'ense­nyança d'un petit gran cor que va néixer per fer-me créixer, per fer-me forta, per fer-me plo­rar llàgri­mes de debò. Perquè a par­tir d'ales­ho­res em prengués la vida seri­o­sa­ment, fora collo­na­des, i estimés sense cre­ma­llera. Inten­si­tat, aquesta és la paraula pre­cisa. Inten­si­tat a cada ins­tant. Per­dem, sovint, a qui esti­mem. Fem ser­vir parau­les com desgràcia, injustícia, tris­tesa o fúria. Rene­guem. Embo­gim. Però una vegada pas­sat el pri­mer dol, aban­do­nat el tedi del no viure, sen­tim aque­lla fressa d'ales ten­dres que ens empeny a volar més i més alt. Gràcies, preciós, per tot el que em vas donar. Sense tu, encara tin­dria el més calent a l'aigüera.