Un pacte en punt mort

El referèndum no té amb qui pactar-se. Aquesta és la realitat. El president espanyol, Mariano Rajoy, acomiadava l'any 2016 pràcticament com l'havia començat, des de La Moncloa, i descartant, de nou, qualsevol possibilitat de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. “No es pot”, proclamava capgirant el famós lema dels de Pablo Iglesias. La veritat és que no es pot amb els populars, però tampoc amb els socialistes. El malmès PSOE, que malda per distanciar-se del PP després d'haver afavorit que Mariano Rajoy seguís com a cap de l'executiu espanyol, està totalment alineat amb els conservadors en la negativa a una convocatòria que a Espanya només té una certa complicitat dels de Pablo Iglesias.

L'oposició del PP i del PSOE situa, ara per ara, l'opció del referèndum pactat en punt mort. L'entesa per una convocatòria a la qual el govern català manté la mà oberta s'albira gairebé impossible. I tot i amb això hi ha qui insisteix que si no és acordada no s'hauria de fer. “O referèndum pactat o referèndum pactat”, proclamava Lluís Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, fa uns dies en una entrevista a Catalunya Ràdio. Amb qui proposa acordar-lo? I què farà la coalició si no hi ha possibilitat de pacte? No hi ha resposta clara per a aquestes dues preguntes.

Limitar el referèndum a una consulta acordada és congelar-lo, xutar-lo endavant en el temps. És supeditar, un cop més, la realitat catalana a l'espanyola. És ignorar el que el 47,8% dels catalans van votar el 27 de setembre del 2015. I és també una manera de no pronunciar-se, d'escapolir-se d'un debat que els incomoda profundament. Fins ara, CSQP i els comuns han compartit fotografia amb els independentistes cada cop que un polític ha hagut d'anar a declarar a causa de l'ofensiva judicial de l'Estat contra el procés. En l'any decisiu de la consulta, si es convoca de forma unilateral, hauran de decidir si s'hi mantenen.