La boira i el sol

Mai com aquest any no havia vist els meus amics lleidatans tan desesperats amb la boira: en Miquel Pueyo, la Rosa Peroy... En David Marín de moment no ha dit res perquè és de mena callat, però me l'imagino navegant per la grisalla i, com que no és d'aquelles terres sinó que l'ofici l'hi ha traslladat, reclamant el sol de Barcelona i del Maresme, que és el seu sol. En Lluís Foix n'ha fet una valoració optimista, molt de l'estil de qui creu que la marinada sempre arriba i que el temps és una porta giratòria que de la mateixa manera que deixa pas a l'hivern deixa pas a l'estiu i, en conseqüència, la boira un dia o altre acabarà escampant. Fa un mes sencer que a Lleida i llocs limítrofs no veuen un burro a quatre passes, i molts no poden més. A en Pueyo li vaig enviar una anotació cruel: “No et diré que aquí portem un mes sencer de sol perquè després hi veniu tots i no hi cabem.” Es va limitar a dir “Quina enveja” per no haver de dir “Quin poca-solta”, que és el que devia pensar. “Aquí” és el Maresme, el d'en David Marín i el meu. En Foix veu en la boira els avantatges que té: assaona la terra, manté una humitat que les pomes reclamen... Els altres també ho valoren, és clar, però són més forts el reuma i les ganes de veure-hi de lluny.

Amb boira en una banda i sol a l'altra, hem entrat a l'any 2017, i a mi el segon dia se'm va ocórrer dir això: “Fa dos dies que l'any ha començat i encara no he llegit als diaris la paraula oxímoron.” Una burrada, però és que m'agrada fer la guitza a les expressions que em tenen saturat, de tan repetides i oxidades. “Oxímoron”, podent dir “contradicció”, que entén tothom. O “canvi de paradigma” o “la prova del cotó” o “mantra”. “Paradigma” ha tingut l'any passat un èxit més rutilant que “postveritat”. O “empoderament”, intervé la Rosa Peroy des de la boira de Lleida. O “brindis al sol”, aporta la Claudia Trujillo des de Barcelona. D'on prové “brindis al sol”? Ho busco, i ho trobo. Ve dels toros. Els toreros mediocres brinden la “suerte de matar” als espectadors de les grades assolellades perquè són fàcils de satisfer. Suposo, no ho sé, que molts dels que fan servir la construcció se n'abstindrien si en sabessin l'origen. I aquí entra el cosí brasiler, en JR Duran, del qual tantes vegades els he parlat: “A la platja d'Ipanema, els banyistes s'aixequen de la sorra i aplaudeixen el sol, quan es pon.” Una varietat afable de brindis solar. Al Maresme no l'aplaudim, ni quan surt ni quan fa mutis. Ja veuen els de Lleida si n'anem sobrats. Tant com ells el victorejarien. Per cert, Josep, JR Duran: m'escriu la gran traductora Anna Casassas felicitant-te per la teva traducció al portuguès del Nadal de Salvat-Papasseit. I no és traductor ni literat, sinó fotògraf de la llum brasilera. Aplaudiment.