L'exemple del Noi del Sucre

Als anys vint del segle passat, en un període de reivindicació del moviment nacional català per avançar per l'hegemonia del poble, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va dir que els treballadors catalans no temien per res el catalanisme i que se sumarien a tot el que fos favorable al moviment obrer. Incloent la independència. És un acte indigne del moviment obrer i la seva història que uns dirigents i exdirigents de CCOO o de la UGT no se sumin al dret a la independència de Catalunya. Els moviments populars al llarg del segle XIX van reivindicar de forma diversa una república catalana com eina bàsica per millorar la vida dels treballadors. Al segle XX no els tremolaren les cames, a anarquistes, socialistes i comunistes, a l'hora de defensar-ho si així la gent ho volia.

Van ser els aparells del PSOE, còmplice vergonyant amb la dictadura de Primo de Rivera, i el PCE quan la República i la guerra civil, els qui van lluitar per avortar el que de nacional o social tenia el moviment obrer català. Quan el franquisme tot era falsa comprensió dels drets nacionals de Catalunya, a l'hora de la democràcia va aparèixer el nacionalisme espanyol de sempre. Agressiu i insensible vers els altres. La data clau de la trampa fou el dia després del 23-F amb l'acord del rei imposat i el frau de la transició democràtica amb el suport de PSOE i PCE. Avui, que tots els sectors socials del país estan a favor de decidir el futur de Catalunya en un referèndum, ens apareix una barreja de marxisme, populisme i activisme que dubta i que diu que el problema social és previ. Més ignorància, impossible. No hi ha res més social, just, solidari i transversal que la reivindicació d'un poble per la seva llibertat.

Ja s'acaba la mediocre hegemonia marxista de gent de casa bona, massa d'ells fills de franquistes, la que va podrir el PSUC de debò, el dels obrers i pagesos, el de la lluita antifranquista, el de l'Assemblea de Catalunya, el de la il·lusió per després de la dictadura. La que va anar a torçar la digna trajectòria del PSC, per ser sempre PSOE, fins a la marginalitat.

La majoria dels seus militants, com ho escrivia Antoni Gutiérrez Díaz, eren antifranquistes. De comunistes, en tenien tan poc com l'escàs valor que demostren uns dirigents sindicals temorosos de les masses catalanes al carrer, uns sindicalistes que si els veiés la CNT històrica i honesta, l'anterior a caure en mans dels totalitaris de la FAI, s'avergonyiria d'aquests funcionaris simples intermediaris d'empresaris, bancs i partits borbònics.

Uns marxistes que en embriagar-se de tanta ideologia mai no van entendre la vergonya del Mur de Berlín, la conversió de Cuba en el desencís més gran, la gerontocràcia soviètica i ni van veure que la intervenció a l'Afganistan era igual de criminal que les americanes a l'Amèrica Llatina. Ni tan sols van entendre el Maig del 68. Mai el moviment obrer ha tingut por de la llibertat; qui ho diu menteix i insulta.