Antifranquisme franquista

La detenció del regidor Joan Coma ha (res)suscitat una conclusió unànime entre els demòcrates: el franquisme encara està ben viu en les institucions espanyoles. No cal discutir evidències. I menys en aquest cas, en què tot fa tuf de franquisme: emmanillar un ciutadà pacífic i traslladar-lo a l'Audiencia Nacional, acusar-lo d'incitació a la sedició, el currículum de policia franquista del jutge, i el fet que la privació de llibertat aplicada pel jutge estigui fonamentada en una llei franquista.

Hi ha, és clar, un franquisme indissimulat, que parteix de la soca orgànica del règim dictatorial. Però també hi ha un altre franquisme més invisibilitzat, latent en fets, sectors, tics i persones que rarament identifiquem com a expansió del franquisme. Si analitzem aquest fenomen, descobrirem que quan el jutge no ha tingut un passat franquista sinó un present antifranquista, la via repressiva tampoc ha estat diferent. Redescobrirem que intel·lectuals progressistes estan defensant, ni més ni menys, que, en democràcia, la llei i els tribunals substitueixin la voluntat popular. Ens adonarem que, com a reacció al procés sobiranista, hi ha molts veterans antifranquistes més preocupats per alertar de “les conseqüències repressives de l'Estat per aquest desafiament” que no pas per denunciar la possible repressió. De vegades em fa por estar en aquest últim grup, que espanta les generacions joves amb un manual de termes i prevencions heretades del franquisme per via intravenosa. El franquisme ho va deixar tot tan ben lligat i ho ha anat relligant tot tan bé sobre la marxa, que fins i tot ha llegat les seves expansions tentaculars en forma d'antifranquisme captiu del franquisme.