El gran carnaval

Encara els Reis. Jo sostinc fa anys que sabem organitzar molt millor les processons de Setmana Santa que les rues de carnaval. Deixo de banda les poblacions on les desfilades carnavalesques són una autèntica i treballada tradició i presenten un devessall imaginatiu. En les altres, que són la majoria, el carnaval és una festa que sembla que s'hagi de celebrar per força i perquè toca i, com totes les coses forçades, deriven en un autèntic desastre. A Mataró fa quaranta anys que intentem organitzar un carnaval. Ho hem provat tot, ens hem posat el barret de cascavells del dret i del revés, hem assajat tots els matisos d'un pregó canalla que resulti més o menys ofensiu, hem fet bufar moltes bandes musicals, i al final sempre ha resultat que la banda no té bufera –perquè, com diu l'amic musicòleg Esteve Genís, en aquest país no sabem tocar la trompeta– i que el pregó o ha ofès massa, i llavors s'ha hagut de demanar perdó als damnificats, o no ha ofès ningú, i llavors s'ha hagut de demanar perdó al públic. Veig passar la rua i sempre penso que els balladors estarien d'acord amb mi a sol·licitar que arribi com més aviat millor la Quaresma. Com que ningú no sap què és la Quaresma i els que ho saben la ignoren, posem que els balladors esperen ficar la disfressa a l'armari i no haver-hi de pensar més. En canvi, les processons de Setmana Santa... Els meus conciutadans hi projecten tanta fe, esmercen tanta feina a confeccionar vestes i capes i tanta força a passejar imatges, que jo diria que tothom mira amb molt recel l'arribada de la Pasqua.

Rectifico i matiso. Hi ha una rua que ens funciona, aquí i a tots els pobles, i aquesta és la cavalcada dels Reis. Potser perquè és la síntesi de la de carnaval i la de Setmana Santa: meitat festiva, meitat religiosa. De fet, és el punt de trobada entre els efectius humans disbauxats de carnaval i els penitents de Divendres Sant. Tots hi participen. Surt la banda que acompanyarà Jesucrist al Calvari i, rebent els Mags que li van celebrar el natalici, bufa i se la sent. Les autoritats observen les cavalcades satisfetíssimes: concentren tota la població, entre els que hi figuren i els que les miren, i acabaran amb un discurs amable al balcó de l'ajuntament, i no amb una pluja d'improperis com per carnaval.

Billy Wilder va filmar El gran carnaval per denunciar el periodisme sense entranyes. El dia de Reis, els periodistes tot l'any més inclements amb els que manen i que es deixarien matar abans de contradir el llibre d'estil que indica que només s'han de publicar veritats contrastades, parlen dels Reis amb un punt de mel i com si tinguessin una corporeïtat real, i els cronistes de les cavalcades escriuen com si els nens llegissin diaris o com si hi hagués algun adult que encara hi creu.