Stendhal a Mauthausen

Cinquanta-cinc anys més tard, Pierre Benielli, de Grenoble, encara recordava que havia tingut a les mans La cartoixa de Parma, en italià. I s'admirava que, gràcies al fet que provenia d'una família corsa, havia pogut llegir-lo. Però l'idioma no era la pitjor dificultat. A Mauthausen els llibres estaven prohibits.

“Treballava al Messerschmitt [fàbrica de producció de peces de recanvis per a avions]. Cada dues setmanes, passant de l'equip de nit a l'equip de dia, teníem 48 hores de repòs al bloc. Penso que era en aquells moments que tenia temps de llegir. Encara em veig anant a la feina amb els meus llibres, si no els SS els haurien recuperat i encara menys podia deixar-los al bloc durant la meva absència.” Enginyer de la Société Générale de Force et Lumière a Grenoble, el 1941 va entrar en contacte amb la Resistència, treballant per assegurar el subministrament als maquis. Després d'una cadena d'atacs a la seva ciutat, va ser detingut, juntament amb altres 49 ostatges, i transferit al camp de Compiègne-Royallieu, d'on va partir, el 25 de març del 1944, cap a Mauthausen.

“L'altre llibre que recordo era Elle et lui, de Georges Sand... Crec recordar que era un préstec sota paraula, sense cap mena de formalisme. Teniu raó de voler rescatar de l'oblit aquesta biblioteca i lamento ser un testimoni tan dolent, ja que de fet estic segur que li dec molt. Atès que es tractava de grans obres literàries, durant el temps de la lectura oblidàvem l'infern que ens envoltava. Gràcies d'haver-m'ho fet recordar.” Així explicava Pierre Benielli a Llibert Tarragó, en carta de 7 de febrer del 2001, què van significar aquells llibres i aquella biblioteca per a ell: “Li dec molt.”

“Però a qui, a qui devia tant, Pierre Benielli?”, vaig preguntar a Llibert Tarragó, un matí, al bar de l'Ateneu. Havia quedat amb ell perquè m'expliqués aquella història de la biblioteca de Mauthausen, que el seu pare havia impulsat i que Montserrat Roig havia fet públic en el seu extraordinari llibre Els catalans als camps nazis. De Joan Tarragó, comunista, exiliat, internat als camps de concentració nord-catalans, treballador forçós a primera fila de la línia Maginot, deportat a Mauthausen del 1940 al 1945, antiestalinista però fidel als ideals comunistes, que trenca el carnet del PSUC arran de l'affaire Comorera però que dos anys abans de morir es dóna d'alta al PC francès, coneixia ben poc, tan sols el que la Roig n'havia apuntat. De Llibert Tarragó, en canvi, n'havia sentit parlar molt. La seva iniciativa com a editor de Tinta Blava, on va arribar a publicar tretze traduccions al francès de llibres catalans (Pedra de tartera, Pa i raïm, Incerta glòria...), m'havia semblat una de les millors aventures empreses per donar a conèixer la nostra literatura al món. Ara el tenia al davant. I Llibert m'anava explicant la seva vida, ell, “fill de Mauthausen”.

Avui sabem, gràcies al testimoni de Joan Tarragó, com va començar aquella biblioteca que aplegava clandestinament els llibres que els deportats portaven al camp i que els eren arrabassats, com a part del procés de bestialització nazi i de deshumanització dels presoners: “Vaig tenir aquesta idea quan em van caure a les mans, no recordo ben bé com, els dos volums de Crim i càstig, de Dostoievski. Amb l'ajuda de companys que estaven en contacte amb el magatzem (o hi treballaven) vaig aconseguir, a base de temps i de paciència, fer-me amb 150 o 200 volums, una quantitat considerable si tenim en compte les condicions a les quals estàvem sotmesos dins del camp. Recordo que hi havia llibres de Victor Hugo, Zola, Barbusse, Gorki, entre d'altres. Gairebé tots eren autors francesos.” Així va ser com enmig de la no-vida, del buit absolut, les paraules i lletres sobrevivien, convertint cada llibre en un baluard d'esperança, el darrer lligam amb un món i una civilització, amb una cultura, amb ésser, i amb ésser home, que els camps volien extirpar i aniquilar. Llibres contra l'infern que els envoltava.

Vaig tenir amb Llibert tres hores de conversa intentant entendre l'impossible. “Llegir és ser lliures, deia el pare, que venia d'una infantesa pobra i sense educació.” I aleshores, mentre acabàvem el cafè i ja ens acomiadàvem, em va mirar fixament i em va donar una ordre terminant: “Per a nosaltres és un tema sagrat, no es pot jugar amb això [els camps de concentració]... M'espanta que es vegin com herois. Una persona sola no podia fer res. Tot depenia de la col·laboració, de la solidaritat. Com les fotos del Francesc Boix, una cadena humana va poder treure-les del camp i guardar-les... No vull que el pare es vegi com un personatge de best-seller, tipus El violinista de Mauthausen. No. D'heroi, cap; de resistents, actuant, lluitant, bastants.”

Pierre Benielli no devia res a ningú. Ho devia tot a molts. Com Joan Tarragó.