Tribuna
Enric Marco i jo
Ara que Javier Cercas ja ha anunciat l'aparició de la seva nova novel·la per al proper febrer i que el passat desembre va rebre el premi al Llibre Europeu de l'any que atorga el parlament de la Unió per l'anterior, El impostor, em ve de gust adreçar-me personalment i pública al meu amic Enric Marco, protagonista de mil aventures, totes reals, ara que el peix ja està venut.
Benvolgut Enric, m'havia guardat per a un dia com avui un parell de cites que amb tres dies de diferència –a cavall entre el 2014 i el 2015– vaig llegir en dues peces d'opinió –en aquest diari– que et vull fer arribar ara. La primera (del 31 de desembre) la signa Jordi Cervera i la segona (3 de gener), Àngel Quintana. La de Cervera (Cercas i la mentida) acabava, després d'un bon reguitzell de preguntes encadenades, amb aquesta afirmació: “Les primeres pàgines, i sobretot la conversa fictícia Cercas-Marco, són d'una potència insòlita, quasi de psicoanàlisi.” L'article de Quintana (Les impostures dels relats exemplars) s'iniciava amb aquesta frase: “Un dels millors capítol d'El impostor, de Javier Cercas, recull una conversa imaginada entre l'autor i el falsari Enric Marco.”
Amb aquesta introducció el que tracto de dir-te és que tothom –fins i tot jo– pensava, després de llegir el “teu” llibre, que una de les parts més sucoses és aquesta, la que destaquen alhora Cervera i Quintana, les pàgines (353-368) del capítol vuit, aquell on Cercas ens avisa que “por una vez, en este libro la ficción no la pone Marco: la pongo yo”. Tu, Enric, com a persona intel·ligent que ets, ja saps què és el que et vull dir: la novel·la és qui mana, com no podria ser d'una altra manera en un relat d'aquest gènere; novel·lista és el que l'escriu, és el que la mana. Tu ets la història.
Enric, jo tampoc vaig néixer el dia que diu el document d'identitat, ni em dic exactament com signo i la partida de naixement certifica, ni vaig aprovar el primer curs (1974-1975) de geografia i història a la UAB malgrat que ho digui l'expedient acadèmic... el que és cert és que vàrem ser companys d'aula a l'Autònoma de Bellaterra aquells anys –i de cafeteria–, vaig conèixer la teva enyorada Dani, quan tots els alumnes vàrem rebre graciosament un “aprovat general polític” (sic) aquell curs de la pretransició a causa de la vaga infinita que varen protagonitzar els professors no numeraris, en aquell temps llunyà, pocs mesos abans de l'assassinat de Franco.
Francesc-Marc Álvaro té un llibre interessantíssim i recomanat –editat el 2005– titulat precisament Els assassins de Franco la contracoberta del qual s'obre amb aquesta frase inicial i literal: “La transició democràtica va ser una enorme impostura.” I aquí estem, encara!! [segueix llegint, Enric, a Eldimoni.com]
Eternament agraït per la teva potència. No afluixis i bon any!