Puigdemont i Junqueras

Aquest 2017 (acabi tenint un resultat o un altre) passarà a la història de Catalunya com l'any en què la nostra nació va dir prou i va exercir el seu a dret a decidir el seu futur amb dignitat nacional. Tenim les persones adequades per dirigir aquest procés amb autoritat i intel·ligència: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El país té la sort que ambdós estan disposats a arribar fins al final i fins a les últimes conseqüències.

L'Estat Espanyol ens fa i ens mantindrà un estira-i-arronsa posant la seva legalitat al davant sense entendre o no voler entendre que, ara sí, això va seriosament i que no farem passes enrere. Negociació i diàleg, el que vulguin, però amb seny i responsabilitat i sense supeditacions. De tu a tu. No acceptarem sotmetre'ns als dogmes de fe espanyols. La majoria social catalana ja no ho entendria. Puigdemont i Junqueras són conscients que regna un cert desencís però també saben que cap persona que ha fet el pas decidit cap a la independència retrocedirà cap a la dependència. I és en aquesta disjuntiva que l'Estat ha de començar a entendre la magnitud del seu problema.

Té potència suficient, el sobiranisme, per imposar democràticament la seva estratègia? Jo crec fermament que sí. Però, sempre que s'actuï seriosament i amb fermesa. I sobretot ha de demostrar unitat. El 2017, si volem guanyar, ha d'ésser l'any de la cohesió i s'ha de treballar amb un full de ruta clar i decidit. El sobiranisme té el suport de majoria social del nostre país i el conformen tres forces polítiques que gaudeixen de la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Aquest té també el suport majoritari del municipalisme, l'ANC, Òmnium i de més d'un miler d'entitats i associacions d'arreu del territori que conformen una força imparable. Tot plegat, una força imparable si ens mantenim ferms i units!

Les nostres forces polítiques gaudeixen d'una salut diversa. Així: els convergents continuen essent un espai polític real i imprescindible però necessiten recuperar la unitat interna. No pot ser que un any tan decisiu com és aquest actuïn com si fossin tres o quatre forces polítiques diferents: conservadors, pujolistes històrics, socialdemòcrates i liberals. Ara no toca. Tampoc és el moment d'evidenciar guerres successòries. El país els necessita a tots ells. Ara el que toca és cohesió i unitat d'acció darrere el president Puigdemont, figura en ascens i que gaudeix d'un gran consens entre tot el món convergent, i m'atreviria a dir que també entre tot el món sobiranista. El seu estil i maneres de fer, sense les nafres del passat, l'han fet mereixedor d'una gran força moral i política. Ha complert els seus compromisos i ha posat fi a una part del sectarisme que caracteritzava les formes de governar d'aquests últims anys. Si no fos per la decisió de Puigdemont de no presentar-se a la presidència de la Generalitat, aquest es podria haver convertit en el sòlid líder que tant necessita l'espai convergent. Han de fer net del passat i també de part del seu present perquè el país els necessita.

En aquest mateix espai comença a consolidar-se Demòcrates de Catalunya, una força política moderna que treballa utilitzant noves maneres de fer en les quals es prioritza la participació i la transparència. Al capdavant, a més a més, tenen el lideratge natural d'Antoni Castellà.

Esquerra Republicana està en un moment dolç en què totes les enquestes li auguren un gran futur. No obstant, ells no se'n refien. ERC, avui per avui, puc afirmar que és la força política més cohesionada del sobiranisme i també la seva punta de llança ideològica. La seva fortalesa rau en un tàndem a la direcció format pel seu president, Oriol Junqueras, i la seva secretària general, Marta Rovira. Un tàndem que funciona i cohesiona i que ha estat capaç de generar noves figures amb projecció de futur tant en el si del govern com en el del partit. Esquerra sap que ara el que toca és referèndum i que la lluita partidista pel poder ha de quedar en segon terme. Aquesta convicció és la seva fortalesa.

Pel que fa a la CUP i la seva credibilitat passa per l'aprovació dels pressupostos, sense xantatges, el proper dia 28. Molts no entendríem una negativa que pogués aturar el procés. No obstant, vull demanar un respecte per l'espai que representen i per als seus dirigents. La CUP la conformen persones que venen de tradicions i lluites molt diverses, i això l'enriqueix, però alhora en fa molt difícil el funcionament. No ho oblidem, també necessitem la CUP.

Finalment, voldria fer referència al govern. Crec que calen canvis en departaments estratègics, ja que el govern d'aquest 2017 i les seves estructures necessiten persones que amb seny, responsabilitat i valor siguin capaces de suportar l'inevitable xoc de trens.

No vull acabar sense parlar de dues peces fonamentals pel futur del procés: l'ANC i l'Òmnium. Elles van ser les que van impulsar i conduir els inicis. I ara han de ser molt curosos i no han d'arrenglerar-se amb cap força política i tenir clara quina és la seva funció. La política en una democràcia l'exerceixen en primera instància les institucions i les forces polítiques parlamentàries, i aquestes poden tenir el suport de la societat civil, que en el cas de Catalunya ha estat i és fonamental. Però qui acaba decidint i qui se'n responsabilitza són les seves institucions.