Maquiavel a València

Els Reis em saben els gustos, i els de la filla em van portar el Regiment de la cosa pública, del franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409). Una edició de Bromera prologada per Lluís Brines i modernitzada i anotada per Josep Palomero. Eiximenis s'adreça als jurats de València per dir-los com han de governar la ciutat i com han de fer-se estimar pels súbdits. Un Maquiavel cent anys abans de Maquiavel. Un Maquiavel, diguem-ho tot, amb túnica i escapulari, miniat, gòtic, però que ja apunta cap al florentí. Eiximenis parla del príncep, de com ha de comportar-se el príncep. Va conèixer Maquiavel el text d'Eiximenis? Tot és possible, però també ho és que en aquella època de canvi, la del pas de l'edat mitjana al Renaixement, abundessin els textos de preceptiva política adaptats als nous temps i que els uns influïssin en els altres. El que és segur és que el franciscà no va conèixer el florentí. Eiximenis havia estudiat a les universitats d'Oxford, París, Tolosa, on havia conegut grans mestres del moment i de llarga influència sobre Europa. Observa el creixement de la ciutat de València, com l'astut Nicolau va observar el de Florència, i pensa que els emergents mercaders i les classes subalternes urbanes ja no poden ser governats com els pagesos. La ciutat té unes altres exigències. Eiximenis no és encara renaixentista, sinó que està molt lligat a la sagristia de l'edat mitjana, però coneix bé la cultura clàssica. De l'antiga i pagana Roma abomina moltes coses però n'admira moltes més i les posa d'exemple al príncep.

València, és clar. La ciutat més dinàmica llavors d'aquesta banda de la Mediterrània, que passava la mà per la cara a Barcelona. Eiximenis presumeix d'aquesta preeminència i usurpació. El desacord entre catalans i valencians, que encara dura, ve d'allí. El Regiment de la cosa pública va precedit d'una introducció que, segons els actualitzadors del llibre s'ha d'atribuir a algú diferent d'Eiximenis. Constitueix un enfilall de ditirambes dedicats a la ciutat de València. València ho té tot: gent immillorable, bon clima, una horta com cap altra al món, la benedicció de Déu... Els Borja no en van tenir més tard prou, i l'ambició de manar i influir els va dur a Roma, mitra inclosa. Això Eiximenis no ho podia intuir. O potser sí. Eiximenis exigeix del príncep una actitud gairebé papal. De moment es va posar a favor de Benet XIII, el papa de Peníscola.

I per completar els Reis movent-me només una mica de l'època, Shakespeare traduït per Miquel Desclot (Proa) i Joan Sellent (Núvol). Admirables traduccions. L'ingenu Romeu desterrat pel príncep de Verona i protegit per un frare. Més tard, el recargolat i irònic Hamlet, príncep de Dinamarca: “Quina obra mestra, l'home.”