Caputxines

Hi quedaven tres monges al monestir de l'Anunciació, a la pujada del Rei Martí, afrontant amb la basílica de Sant Feliu. Aquella paret llarga... llarga que hom troba quan intenta entrar a Girona per Sotaportes. I cap a finals de l'any passat va morir-ne una, religiosa d'edat avançada que era qui portava els afers dels quals –vulgues o no– el monestir havia de tenir cura. I com és costum en aquell orde contemplatiu, el seu decés ha estat poc conegut. De fet, les monges són en aquell indret des de 1637, i la discreció i el silenci les ha acompanyat sempre, com a fons imprescindible per a una vida d'oració i recolliment. En el curs de la història han sofert exclaustraments, en la guerra de Successió (1710), en la guerra del Francès (l809) i en la Guerra Civil (1936), però sempre han tornat, malgrat que els assaltaments soferts en aquesta darrera guerra provocaren lamentablement la pèrdua d'arxius i la biblioteca.

El monestir ocupa el que podríem considerar tota una illa immobiliària, al cor del barri vell. Una superfície enorme dona estada actualment a dues monges, envoltades d'una austeritat i pobresa de mitjans absoluta. Però no necessiten més. En tenen prou amb les “eines” espirituals que les conforten. Recordo que mossèn Modest Prats va haver d'entrar al convent per administrar els últims sagraments a una altra monja moribunda. Era una de les poques ocasions en què una persona externa –ni que fos sacerdot– podia accedir-hi. Després ens comentava que va quedar corprès per l'extrema austeritat de l'interior, que les portava a no admetre-hi res que fos accessori o innecessari. Les poques bombetes existents penjaven directament del fil elèctric, sense pàmpol. Un detall.

Darrere els murs d'aquell convent existien unes dependències que les monges aprofitaven per rentar-hi la roba i guardar-hi llenya. Eren els anomenats “Banys Àrabs”, peça clau i d'orgull per a la ciutat. L'any 1929, després de moltes gestions, amb l'empenta de Josep Puig i Cadafalch, es va cedir a l'ús públic aquell espai. Sempre s'ha explicat que els Banys Àrabs es varen salvar perquè les monges, en tota la seva història, mai tingueren recursos per fer-hi obres per adaptar-los a una nova utilitat, i així es conservaren gairebé intactes.

Anys enrere, un intercanvi de felicitacions nadalenques entre el llavors alcalde, Joaquim Nadal, i la mare abadessa, Antònia Miravent, volia servir a l'Ajuntament per interessar-se per l'adquisició del lloc. La mare abadessa no va tenir dubte: va contestar que si algun dia marxaven de Girona, ja hi “hauria algú que apagaria el llum”. Així tallava tota expectativa.

Ara hi queden dues monges, d'edat molt avançada... i el destí d'aquell enorme convent és incert.