L'home bosc

T'arboritzaria. Et faria arbre per abraçar-te fort enmig d'aquell bosc tan teu, el dels caminois que udolen i fan baixada. De tant en tant, ciclistes en turba els enfilen delerosos de múscul. Com si no hi hagués demà. Home rude del nord, que t'abilles fora d'aquest segle, destil·lant llum ametista, a imatge de les muntanyes del Montseny, vull ser-te claror. Els ciclistes fosforescents fan mal d'ulls enmig de la teva arbreda. Tu respires els colors que venen de la terra, del mar que no t'agrada i del cel on t'ennuvoles quan et passa pels nassos. Ets centre i ets expansió. T'agrada el ritme múltiple de l'univers i et saps prolífic en arts diverses. Creus que el heavy metal és un blues accelerat que amansa el nervi que ens habita. D'un blau més elèctric, sí. Somio que aparques les camises de quadres i els texans amples com si desconnectessis el tedi d'uns anys sense so. I et veig dandi, més tu, amb la jaqueta negra Sgt. Pepper's de ribets vermells, els pantalons ajustats i la samarreta verda, desbocada. Elogiem la carn, despertem el diàleg i els riures, brindem per l'afany, donem corda a la passió i respirem aire nou. Viu, estima't i dibuixa'm: per aquest ordre. I mai no oblidis que hi ha ulls que no enganyen, com els d'una lloba que clama la nit més blava. T'arboritzaria per ser-te fosforescència. Potser per primera vegada em veig reflectida en el mirall que em concedeixes cada dia. El meu desig és el teu desig. Si jo fos pianista, m'agradaria tocar, amagada, dins el teu bosc. De tu a tu, és així com cal entendre l'amor.