Tribuna
No podrà votar
El vaig conèixer un vespre, en un estudi malgirbat de sota Farners. Assegut a terra amb tres nois més, entremig de pots de pintura, tot plegat il·luminat amb un color groguenc i carbassa. Nosaltres acabàvem d'arribar de Girona per passar l'estiu a la casa dels meus pares. Hi eren ell i en Pere Carbonell, físic nuclear vingut expressament de la Universitat de Bremen per aturar la propera extracció d'urani de les roques de granit de la muntanya sagrada. La que conté el castell i l'ermita medievals de Farners. L'altre era en Ramon, un pintor llogater de l'estudi. Havíem d'organitzar l'acollida del grup de la Marxa de la Llibertat, que venia al cap de tres dies. Recordo, sobretot, l'atmosfera d'aquell vespre clandestí.
La Marxa de la Llibertat recorria tot Catalunya, aquell estiu, amb diverses columnes que s'irradiaven pels pobles del país. El nom era el lema. Volíem la llibertat. Llibertat era un terme que cap tertúlia havia d'interpretar. Els mèdia espanyols, controlats pel règim, ni sabien què volia dir tertúlia, i si
haguessin parlat de la Marxa de la Llibertat hauria estat per dir que “un grupo de terroristas recorre el noreste de nuestra pàtria”. L'havia organitzat l'Assemblea de Catalunya. Érem a l'estiu del 76, quasi un any després de la mort del dictador. Els grisos la perseguien arreu. La Columna Tramuntana, sobretot, els feia anar de corcoll. Justament aquells dies havia desaparegut. Se sabia que estava amagada en algun catau. El catau era el nostre estudi-àtic de Girona, acabat d'adquirir a una professora pintora, la Montserrat Barenys, a qui he trobat sovint a l'ANC. Hi havíem dut els mobles i els havíem deixat de potes enlaire. No teníem llum, només aigua. Allà hi estava amagada la Columna Tramuntana.
Vam parlar molt amb el grup de sota Farners. Ell, sobretot, amb la mirada viva, el nervi al cos prim, el gest contundent i la simpatia al rostre, no s'aturava. Tenia totes les idees del món a la ment. El dia de l'arribada de la Marxa de la Llibertat no hi vaig poder ser. Tenia una trobada amb un professor a la Universitat de Bellaterra per lliurar-li un treball de curs. En tornant, vaig entrar a la reunió. Parlaven, feliços, de la rebuda als Pins, de la Marxa de la Llibertat. De com els havia vigilat el cabo Cáceres, un guàrdia civil amb qui sempre podíem comptar. Ell ni s'aturava. Quasi escenificava cada moment. El 1979 va sortir com a regidor d'ERC. Al cap d'uns anys, vam governar junts a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Advocat brillant, era l'únic que podia respondre a manaire del secretari, que tot ho sabia. Me l'estimava profundament. Va ser un puntal legal a l'hora de fer la revisió del pla urbanístic.
Es deia Ignasi Sitjar. Va morir de sobte l'endemà d'aquest Cap d'Any. Un seu germà és actual regidor d'ERC, al mateix consistori de l'Ignasi.
Al tanatori, xiuxiuejàvem: “No podrà votar.”
