El senyor Piñeiro

El dia 1 de gener passat va morir a Lloret, als 84 anys, Andrés Piñeiro, un bon amic gallec, ben integrat i que parlava un català perfecte. Me'n vaig assabentar tard –estava fora, de vacances– i li dedico ara aquest comentari. Em sembla recordar que Piñeiro va entrar a treballar a l'ajuntament de Lloret quan jo hi estava de regidor o d'alcalde, i sempre va agrair el meu cop de mà. Tenia bon humor, el seu nivell cultural era notable, anava sempre curosament vestit, amb americana, armilla i corbata, per esmentar uns detalls. Per això tothom li deia “senyor Piñeiro”. Si, a més, el trobaves fora del treball –i ara, els darrers temps, un cop jubilat, era així– anava sempre acompanyat de la seva esposa Divina, tots dos agafats de la mà com si fossin els primers temps de festeig. Un exemple, per a tothom, avui dia en què hem perdut tants valors. Crec que ha deixat set fills. Recordaré sempre Piñeiro per la seva col·laboració en el salvament de l'arxiu municipal local. Els papers antics, a l'ajuntament d'aquells temps, no tenien cap valor i els havien relegat a unes golfes inhòspites de la Casa de la Vila on rates i insectes hi feien de les seves i on, de tant en tant, si plovia, els papers es consumien humitejats i plens de fongs. Una de les meves primeres actuacions en el consistori va ser buscar un altre lloc per a la documentació. Però per al trasllat no em refiava de la brigada, atès que els components eren força barroers, i allò s'havia de tocar amb pinces. Li vaig proposar fer el trasllat, ell i jo. Ho fèiem omplint un cove amb els lligalls, baixàvem tota l'escala de l'edifici per descarregar-ho en una furgoneta, i tornàvem a pujar a carregar de nou. I després, un camí semblant en el nou lloc. Lluny de queixar-se, va compartir la il·lusió d'evitar una pèrdua irreparable. Més tard, un temps en què em vaig encarregar d'escriure l'obra de teatre còmica de la festa major de Sant Romà, quan feia la sàtira d'alguns fets locals, m'agradava, si podia, fer sortir persones conegudes encarnant la seva funció real. La gent s'ho passava pipa. En Piñeiro va ser dels que van acceptar sortir alguna vegada com a empleat de la Casa Gran. També, en alguna ocasió, va intervenir en la redacció d'algun vers humorístic intercanviat. Les poesies li agradaven. M'han explicat que, estant ja enllitat, encara en recitava als seus fills alguna de Bécquer, com Las golondrinas, posant èmfasi en la frase “No volverán...”. Piñeiro tampoc tornarà, és evident, però el bon record segueix entre nosaltres.