El senyor Piñeiro

El dia 1 de gener pas­sat va morir a Llo­ret, als 84 anys, Andrés Piñeiro, un bon amic gallec, ben inte­grat i que par­lava un català per­fecte. Me'n vaig assa­ben­tar tard –estava fora, de vacan­ces– i li dedico ara aquest comen­tari. Em sem­bla recor­dar que Piñeiro va entrar a tre­ba­llar a l'ajun­ta­ment de Llo­ret quan jo hi estava de regi­dor o d'alcalde, i sem­pre va agrair el meu cop de mà. Tenia bon humor, el seu nivell cul­tu­ral era nota­ble, anava sem­pre curo­sa­ment ves­tit, amb ame­ri­cana, armi­lla i cor­bata, per esmen­tar uns detalls. Per això tot­hom li deia “senyor Piñeiro”. Si, a més, el tro­ba­ves fora del tre­ball –i ara, els dar­rers temps, un cop jubi­lat, era així– anava sem­pre acom­pa­nyat de la seva esposa Divina, tots dos aga­fats de la mà com si fos­sin els pri­mers temps de fes­teig. Un exem­ple, per a tot­hom, avui dia en què hem per­dut tants valors. Crec que ha dei­xat set fills. Recor­daré sem­pre Piñeiro per la seva col·labo­ració en el sal­va­ment de l'arxiu muni­ci­pal local. Els papers antics, a l'ajun­ta­ment d'aquells temps, no tenien cap valor i els havien rele­gat a unes gol­fes inhòspi­tes de la Casa de la Vila on rates i insec­tes hi feien de les seves i on, de tant en tant, si plo­via, els papers es con­su­mien humi­te­jats i plens de fongs. Una de les meves pri­me­res actu­a­ci­ons en el con­sis­tori va ser bus­car un altre lloc per a la docu­men­tació. Però per al tras­llat no em refi­ava de la bri­gada, atès que els com­po­nents eren força bar­ro­ers, i allò s'havia de tocar amb pin­ces. Li vaig pro­po­sar fer el tras­llat, ell i jo. Ho fèiem omplint un cove amb els lli­galls, baixàvem tota l'escala de l'edi­fici per des­car­re­gar-ho en una fur­go­neta, i tornàvem a pujar a car­re­gar de nou. I després, un camí sem­blant en el nou lloc. Lluny de quei­xar-se, va com­par­tir la il·lusió d'evi­tar una pèrdua irre­pa­ra­ble. Més tard, un temps en què em vaig encar­re­gar d'escriure l'obra de tea­tre còmica de la festa major de Sant Romà, quan feia la sàtira d'alguns fets locals, m'agra­dava, si podia, fer sor­tir per­so­nes cone­gu­des encar­nant la seva funció real. La gent s'ho pas­sava pipa. En Piñeiro va ser dels que van accep­tar sor­tir alguna vegada com a empleat de la Casa Gran. També, en alguna ocasió, va inter­ve­nir en la redacció d'algun vers humorístic inter­can­viat. Les poe­sies li agra­da­ven. M'han expli­cat que, estant ja enlli­tat, encara en reci­tava als seus fills alguna de Bécquer, com Las golon­dri­nas, posant èmfasi en la frase “No vol­verán...”. Piñeiro tam­poc tor­narà, és evi­dent, però el bon record segueix entre nosal­tres.