Bauman a ‘La La Land'

Sempre hi ha qui diu: “a mi no m'agraden els musicals”. Si algun li agrada, afegeix a l'asseveració un “però” d'excepcionalitat: “No m'agraden els musicals, però...” Però aquest sí. A mi m'agraden molt els musicals, com m'agraden tots els gèneres, mentre estiguin ben fets. Alguns, els tinc entre les pel·lícules preferides: Cantant sota la pluja, West Side Story, My fair lady... També em ve de gust veure'n de tant en tant un de Fred Astaire. Ara s'ha estrenat La La Land, sensació de la temporada. Els musicals m'agraden tant que en aquest hi trobo a faltar coreografies i cançons. “És artificiós que algú es posi a ballar o a cantar a mitja conversa”, diuen els detractors. Hi ha tantes coses artificioses... Veure una pel·lícula, musical o no, amb aquells primers plans, aquells trucs i aquell volum de les veus, no és ortopèdic? O passar les pàgines dels llibres, o que els llibres estiguin dividits en paràgrafs i capítols. Ningú no parla en paràgrafs ni com es parla als llibres. És artificiós que a La La Land els personatges no ballin ni cantin més, si ja ets dins de la convenció d'un musical.

La La Land fa tan furor que surt a totes les converses. En una, vaig dir que ja l'havia vista. Em van preguntar si m'havia agradat. Vaig exposar les meves objeccions, i quan m'anava a referir al final em van prohibir que seguís. Qui no hagi vist La La Land que no segueixi llegint aquest article.

La La Land no respon, en principi, a la regla del happy end pròpia de les comèdies clàssiques. “Ella” no es casa amb qui l'espectador tota l'estona espera que s'hagi de casar. “En principi”, he dit. El sociòleg Sebastià Serrano, que també l'ha vista, m'objecta: “Qui t'ho assegura, que no s'hi acabarà casant?” Entesos. La pel·lícula està basada en els capricis imprevisibles de l'atzar, que canvia el rumb de les vides. Woody Allen també hi està obsessionat. Per mi que la insistència obeeix a una impregnació de les observacions del filòsof Zygmunt Bauman, que ara s'acaba de morir. En la societat líquida que ell va detectar tot és provisional i estantís, no hi ha res segur ni definitiu. El destí dels dos protagonistes de La La Land, seguint la lògica argumental de la pel·lícula, és que després del final es retrobin, que ella abandoni el marit i reprenguin la relació, amb matrimoni o en eterna liquiditat.

Eren més sòlids els happy end tradicionals? Feien feliç el moralista Bauman? Jo m'imagino que el matrimoni entre el professor Higgins i Eliza Doolittle devia quequejar, que les bandes de West Side Story, superada la treva per defunció, es devien seguir estomacant i que Fred Astaire i Gingers Rogers havien d'avorrir una vida de pujar i baixar escales ballant claqué mentre tenien la sopa al foc. Ara som líquids només amb una mica més d'intensitat.