A patir una mica més!

El secre­tari d'Eco­no­mia del govern va tan­car ahir els jocs de la fam. Pere Ara­gonès va decla­rar que l'oferta de pres­su­pos­tos que ha dei­xat en la teu­lada de la CUP és la dar­rera. Punt final. I quina cara feien els senyors de l'esquerra dita revo­lu­cionària? Això només ho sap Ara­gonès. Però, davant la gale­ria, les cares revo­lu­cionàries no són pre­ci­sa­ment de sucre. Sal marina rup­tu­rista. Ai, que pati­rem! El govern ha res­post amb l'opti­misme habi­tual. El mateix que l'any pas­sat va haver de cul­mi­nar amb una qüestió de con­fiança. Per què aquest opti­misme? Pot­ser perquè amb pes­si­misme no es fan referèndums con­tra l'Estat. Però no hi ha gai­res senyals que con­vi­din a l'ale­gria. L'exe­cu­tiu que pre­si­deix Car­les Puig­de­mont ha arri­bat on podia arri­bar. Per aguan­tar equi­li­bris i cohe­si­ons. Ha cedit en gai­rebé totes les pro­pos­tes de la CUP. Par­ci­al­ment. Fins i tot en una part de les exigències dels sin­di­cats d'ense­nya­ment, que alte­ra­ran tots els altres fun­ci­o­na­ris. Però en una no s'ha mogut. El Par­tit Demòcrata ha mar­cat límits roents en l'aug­ment de l'IRPF, l'impost de suc­ces­si­ons i el de patri­moni. Rat­lla divisòria. I resulta que aquesta és una de les exigències capi­tals de la CUP. Com aca­barà tot ple­gat? S'adme­ten tra­ves­ses. Però el conei­xe­ment de la tropa, no l'opti­misme, força a pen­sar que les assem­blees de la CUP rebut­ja­ran els pres­su­pos­tos. I que el con­sell naci­o­nal de dis­sabte pro­cla­marà que cal con­ti­nuar nego­ci­ant. Fins al dar­rer alè. Senyor Ara­gonès, l'última pro­posta? Ange­let...