La fi del capitalisme?

El capitalisme en els darrers 60 anys ha passat per tres crisis de característiques diverses però de conseqüències polítiques i econòmiques similars. La inflació dels anys setanta, l'explosió del deute públic i la desregulació financera als vuitanta. L'increment desmesurat del deute privat a partir dels noranta, que porta a la fallida del 2008. La raó sempre ha estat la mateixa, el desequilibri en la distribució de rendes entre capital i treball. Les solucions conjunturals adoptades en els moments de més profunda crisi varen ser de curta durada i varen resultar després en problemes per si mateixos.

La correcció excessiva de la inflació va portar  l'atur. L'increment del deute per l'estímul excessiu va crear ansietat i temor en els inversors i la piràmide de deute privat, que havia tapat els forats, va explotar amb les bombolles creades per diner fàcil i excés de crèdit. Els governs es varen veure en el dilema de desplegar una política social de despesa pública fent dèficit o alternativament seguir una política econòmica rigorosa de contenció i reducció de deute. Ambdues varen resultar impossibles de conciliar i la segona va crear insatisfacció  i desafecció de la ciutadania amb la política i fins i tot amb la democràcia. A partir de cada crisi va aparèixer una solució temporal  que va fer possible la supervivència a termini del capitalisme com a sistema. Això avui apareix més incert,

- La desaparició de llocs de treball en sectors que entren en obsolescència no serà compensada per altres en raó als avenços tecnològics perquè aquests, robotització i digitalització, no crearan nova ocupació. L'atur esdevindrà estructural.

- La globalització dels mercats i els sistemes d'informació incrementarà la competència entre treballadors  i en deixarà molts fora del mercat. Ja està passant.

- L'increment de la importància de les finances tant en l'àmbit especulatiu com industrial no podrà compensar les pèrdues d'ocupació degudes a l'avenç tecnològic.

- L'increment de l'ocupació pública és incert degut al dèficit públic i a la necessitat de justificar una política a contracorrent de la ideologia a la moda. Avui privatitzar és la tendència absolutament dominant.

El sistema està malalt i els remeis seran ara menys actius que ho varen ser en el passat. La desaparició de les forces que es contraposaven al capitalisme seran la causa última del seu futur fracàs. L'èxit desmesurat, sense contrapoder, és el  pitjor enemic de qualsevol sistema... 

Els tres problemes actuals del capitalisme són: creixement baix, increment de la desigualtat i increment del deute. Són aquests els que poden portar a l'agonia del sistema, no per l'atac de forces externes, sinó per la incapacitat de regeneració pròpia.

Quins són els factors que poden reduir la desigualtat en el repartiment de la riquesa?, com es pot fer retornar la força i la importància del treball al mercat? Com resoldre un endeutament creixent que sembla no tenir aturador quan no hi ha rendiments industrials ni rendes financeres que permetin pagar-lo si no es canvia l'estructura del mercat? El deute que continua acumulant el BCE per injectar liquiditat al sistema, és pagable?

Els tres s'autoalimenten, el creixement baix incrementa la desigualtat perquè hiha menys activitat econòmica i per tant menys riquesa generada susceptible de ser repartida. La desigualtat redueix el creixement perquè hi ha menys demanda agregada. El deute elevat dificulta la inversió productiva i per tant el creixement, i augmenta la desigualtat perquè són els rics els que poden deixar diners a l'estat a canvi d'un interès que redueix la càrrega fiscal real que suporten... La conseqüència és que del 1980 al 2010 la productivitat als EUA ha augmentat al doble i el guany per hora treballada no ha variat.

Després de 1945 les democràcies occidentals alternaven al poder partits de dretes i esquerres, la classe treballadora millorava  i acceptava el mercat i la propietat privada. Avui no hi ha creixement. La globalització ha escombrat aquesta realitat en els països desenvolupats que ara és percebuda com a arcaica. La importància relativa dels mercats i dels estats s'ha invertit, abans els mercats estaven en els estats i ara els estats estan en els mercats... La ciutadania perd confiança en la democràcia, perquè no espera que pugui resoldre els seus problemes i el populisme, la solució fàcil, guanya força.

La manca de control del mercat sembla no tenir aturador. Les companyies internacionals dominen el món econòmic. La demostració: el frau fiscal al món ha augmentat. Un estudi de Morgan Stanley xifra  els pagaments fiscals extrajudicials dels bancs occidentals en reparació de fraus detectats en 260.000M$ des de 2008...

La pregunta que es fa Wolfgang Streeck de “com acabarà el capitalisme” en un recent llibre per ell publicat és possiblement més pertinent que preguntar-se si efectivament acabarà. El sistema no es pot sostenir més enllà d'unes dècades sense profundes reformes.