Transparència, el camí

Segur que vostè s'ha sentit enganyat alguna vegada: promeses que després no s'han complert, paraules que no expressen el que de debò era, dades manipulades o interpretades malintencionadament. Això pot succeir en l'àmbit privat, íntim, i també en l'àmbit públic, polític. La mentida no és ètica: quin fàstic! Pot ser falsedat, dissimulació, calúmnia, fal·làcia, etc. La mentida és opacitat i ha generat autèntics “psicòlegs de la maldat”. Dues perles: “Digues de tant en tant alguna veritat perquè, quan menteixis, et creguin” (Renard) o el reeixit tuit de Goebbels: “una mentida repetida adequadament mil cops es converteix en una veritat”.

Força gent defensa que, en alguns casos, està justificat no dir el que hi ha: se'n deien “mentides piadoses”, oi? Són afirmacions falses amb intenció benvolent: mínim mal i màxim benefici, evitació de mals tràngols. És un “mentir” per preservar l'harmonia social. Tampoc m'agrada, però Plató en parlava a La República. Vivim en un món frívol on n'hi ha que, de mentir, n'han fet professió: se'ns mor la veracitat com a virtut. En els països més ètics, qui se sap que ha falsejat quelcom és tret de la circulació pública: no així a Espanya, on la mentida forma part del tarannà de molts dels qui manen. Per barrar aquesta xacra, almenys en l'àmbit públic, podem comptar amb un ajut: la transparència.

El que exigeixo és transparència natural política als ens públics –escoles, hospitals, governs, consells–, a tots! Cal donar compte als ciutadans dels seus actes i decisions, i especialment de l'ús dels diners de tots. A més, així prevenim, potser, certs casos de corrupció. Només la transparència allunya l'opacitat, mare de la sospita fonamentada. Cal posar fi a un Estat i unes estructures policials patriarcals i foscos, que encara alguns voten i sostenen: s'ha de ser “aigua clara”, transparent.

Comptem amb una Llei catalana de transparència, la 19/2014, que reconeix “un dret ampli d'accés a la informació pública, així com una major participació en la presa de decisions”. I a Madrid tenen la llei 19/2013 que afirma –i ja té barra!– que “la transparència, l'accés a la informació pública i les normes de bon govern han de ser els eixos fonamentals de tota acció política”. Em ve al cap el Ministeri de l'Interior, i d'altres, i m'enrojolo de vergonya. Demano sinceritat i veracitat; demano transparència i publicitat. Cal cert equilibri, ho sé. Ara bé, als falsaris i mentiders apliquem-los l'ostracisme, en el seu sentit grec original: exili temporal per a qui representa un perill per a la societat.

Jo vull més transparència, perquè és el bon camí. No es tracta pas d'una mena de xafarderia –una altra xacra social!– sinó del compromís amb la veritat en l'àmbit públic. A més, és possible: ja conec exemples de persones i de mètodes de treball, que en són, de clars. En coneixen vostès també?