Farmacèutica ‘encaterinada'

Doncs fins aquí hem arribat. S'acaba de jubilar un personatge gironí d'aquells que en tancar expedient has d'estampar-hi el segell de qualitat i optimitat. Em refereixo a la farmacèutica Emília de Puig, últim cap de farmàcia de l'antic hospital de Santa Caterina. Més de trenta-cinc anys de servei a la institució. De Puig ha treballat els últims anys de la seva carrera professional a les noves instal·lacions, però diria que aquests no compten gaire des d'un punt de vista nostàlgic. I és que el seu historial està íntimament lligat a aquell pati de les magnòlies, a l'antiga farmàcia barroca, a les ceràmiques del vestíbul, a la capella avui reconvertida en auditori... A l'ambient, en definitiva, d'un espai també únic de la ciutat: el que es cuinava cada dia entre l'hospital i la Casa de Cultura: usuaris malalts de massa lletra a una banda i usuaris malalts, potser, de massa poca, a l'altra. Emília de Puig ha protagonitzat història viva. Com diu l'explicació que ara en fa la Generalitat de Catalunya, l'hospital de Santa Caterina “va ser al llarg de més de tres-cents anys la malla que va teixir la xarxa sanitària gironina, basada en la caritat, la beneficència i l'assistència”. La malla, però, la fan les persones, no les cases. Si caritat ve de carus (estimat, valuós), la farmacèutica De Puig ho ha estat molt, de valuosa i estimada. Si beneficència ve de bene, la farmacèutica De Puig l'ha feta molt bé, la seva feina. Si assistència ve d'ad-sistere (aguantar ferm), la farmacèutica De Puig no va defallir mai en el bon tracte al proïsme i als companys de feina. Fa una setmana es va fer molt famosa (viral, en diuen ara, però la broma seria massa fàcil) la carta escrita per un regidor malagueny que tornava a casa després de visitar Girona. Es veu que hi va quedar xocat per la bonhomia dels ciutadans. I bé, és gent com Emília de Puig la que provoca aquesta impressió en el foraster. Des de darrere d'un taulell, d'una taula de despatx, d'una barra o d'una taquilla de farmàcia hospitalària. “Com un cavall vigorós, sovint vencedor a les curses d'Olímpia, ara reposa afeixugat pels anys”, ens diu Ciceró al seu tractat sobre la vellesa. Fes-te fotre, Ciceró, això devia ser abans. Avui dia, quan t'encaterines amb la generositat, després de guanyar moltes curses et rejoveneixes i segueixes galopant.