Pardals

Les nevades d'aquests dies m'han fet pensar en els amics pardals. Mal temps per trobar gra pels camps, però si una cosa caracteritza el més comú dels nostres ocells és l'esperit de resistència. Les associacions simbòliques del pardal projecten conceptes com la humilitat (ocell de plomatge discret), però també la força, la vitalitat i la perseverança. Els xinesos volien fer del pardal el seu ocell nacional, però l'espècie va caure en desgràcia quan el president Mao va decretar-ne l'extinció el 1958. El seu pecat: menjar gra de les collites i perjudicar el potencial de producció de la Xina maoista. Pobres pardals. Tan amics que són dels humans, uns antropòfils declarats que a còpia de saltironets et segueixen on vagis. Les infàmies del nostre temps han portat els filòsofs a trobar refugi en la resistència íntima i a cultivar la llibertat lluny de les proclames massives. En aquest espai simbòlic el pardal no té rival. Els de la seva espècie són dels pocs que no es deixen criar en captivitat. Posats en una gàbia, els pardals es declaren en vaga de fam i moren. Potser per això han atret l'atenció de gent diversa. Giotto va pintar uns frescos amb sant Francesc en plena predicació a un grup de pardalets. El gran novel·lista rus de l'època de Stalin, Andrei Platónov, també els identificava com a símbols de resistència contra aquell règim brutal i totalitari. A una de les seves millors novel·les, Txevengur (Edicions de 1984), en parla com d'un “ocell autènticament proletari” i diu que pardals i pagesos són criatures vitals que superen les adversitats i que prevaldran fins que arribin dies més càlids. Platónov té un commovedor conte infantil, El viatge d'un pardal, on s'explica la relació d'un pardal i un violinista de carrer durant un hivern glacial a Moscou. Fa uns mesos, poc abans de morir, John Berger, encara amb veu clara, va deixar gravat el conte. Un tribut al talent literari de Platónov i també a l'esperit ecologista a propòsit del més valent de tots: el pardal.