Europa en crisi

El pro­jecte euro­peu està en crisi. Ho està per la gestió que les seves ins­ti­tu­ci­ons van fer de la crisi del deute i per les difi­cul­tats que els països estan expe­ri­men­tant per con­so­li­dar la recu­pe­ració econòmica. I ho està també per la decisió britànica d'aban­do­nar la Unió Euro­pea. A més, els par­tits euro­escèptics millo­ren els seus resul­tats elec­to­rals, per la qual cosa ningú pot des­car­tar que altres països no vul­guin seguir el mateix camí que el Regne Unit.

El debat no sem­bla ser si cal més Europa o menys Europa, sinó com acon­se­guir una millor Europa. Però aquí comen­cen els pro­ble­mes. Què és una millor Europa? Sens dubte, una Europa amb ins­ti­tu­ci­ons més pro­pe­res als ciu­ta­dans i a les seves neces­si­tats. I una Europa que faci l'eco­no­mia més com­pe­ti­tiva i alhora pre­servi l'estat del benes­tar. Però tot això és tan fàcil de dir com com­pli­cat resulta dis­se­nyar els can­vis neces­sa­ris per acon­se­guir-ho. En aquest punt és on el dar­rer lli­bre de Ramon Tre­mosa i Aleix Sarri fa una anàlisi interes­sant. L'euro­di­pu­tat i l'expert en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals fan també algu­nes apor­ta­ci­ons a l'hora de diagnos­ti­car cau­ses i sug­ge­rir solu­ci­ons, que ja apun­ten el títol i el subtítol del lli­bre: L'Europa que han fet fra­cas­sar. El cen­tra­lisme d'estat con­tra la Unió Euro­pea.

Els autors comen­cen asse­nya­lant com la Unió Euro­pea ha estat víctima d'una estratègia enga­nyosa dels governs dels estats, que ten­dei­xen a apro­piar-se dels èxits euro­peus i que en canvi res­pon­sa­bi­lit­zen les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees dels seus fra­cas­sos. També expo­sen amb clare­dat com, en l'afany per pre­ser­var els interes­sos de les pròpies elits, els estats han fet difícil la imple­men­tació de mesu­res que hau­rien impli­cat bene­fi­cis per a tot­hom, ja sigui l'har­mo­nit­zació de l'impost de soci­e­tats o la fina­lit­zació de la unió bancària, la pro­moció de l'eficiència energètica o les polítiques migratòries.

La part més interes­sant, però, és la com­pa­ració que fan entre dos pos­si­bles models per a Europa: el francès i l'ale­many. A diferència del que podríem pen­sar, de moment és el model francès el que s'ha impo­sat i és en aquest punt on Tre­mosa i Sarri asse­nya­len pro­ble­mes i sug­ge­rei­xen solu­ci­ons. Pels autors, les grans eco­no­mies política­ment cen­tra­lit­za­des del sud d'Europa són una de les cau­ses de fons del mal fun­ci­o­na­ment de la Unió. En canvi, les peti­tes eco­no­mies del cen­tre i del nord d'Europa, que han mos­trat una millor resistència a la crisi i una més gran eficiència, serien l'exem­ple a seguir. Podria sem­blar que Ale­ma­nya queda fora de la dis­cussió, però, com asse­nya­len, Ale­ma­nya econòmica­ment fun­ci­ona com setze Dina­mar­ques inde­pen­dents (els setze estats fede­rals) i per tant esta­rien tots en el grup de les peti­tes i efi­ci­ents eco­no­mies nòrdi­ques.

Des del començament de la crisi, ja fa una dècada, l'eco­no­mia fran­cesa evo­lu­ci­ona molt pit­jor que l'ale­ma­nya. França creix menys i té més atur que Ale­ma­nya. Les seves expor­ta­ci­ons són molt menors i el seu govern està molt més endeu­tat. L'aug­ment de l'euro­es­cep­ti­cisme a França no seria tant un resul­tat de la desi­gual­tat en la redis­tri­bució de la riquesa com la manca d'una estruc­tura ter­ri­to­rial fede­ral, per culpa d'un poder polític i econòmic molt con­cen­trat a París. Els habi­tants de les regi­ons veuen com aques­tes no tenen ins­tru­ments reals per adap­tar la seva eco­no­mia de forma fle­xi­ble a la glo­ba­lit­zació i per­den com­pe­ti­ti­vi­tat. La desin­dus­tri­a­lit­zació fa aug­men­tar l'atur i fa els ciu­ta­dans més depen­dents d'unes trans­ferències fis­cals que el govern cen­tral redu­eix per com­plir les obli­ga­ci­ons de reducció del dèficit públic (una reducció del dèficit que el mateix govern cen­tral no s'aplica, raó per la qual incom­pleix de forma repe­tida els acords amb les auto­ri­tats euro­pees). Les regi­ons han d'aug­men­tar els impos­tos i els ciu­ta­dans en cul­pen les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Tot un caldo de cul­tiu per al Front Naci­o­nal.

En canvi, a Ale­ma­nya, la capi­ta­li­tat de Berlín no ofega l'eco­no­mia. Hi ha una impor­tant xarxa de ciu­tats mit­ja­nes i grans, amb capa­ci­tat indus­trial i que expor­ten pro­duc­tes arreu del món. Cada un dels estats fede­rals té una agència tri­butària pròpia que recapta tots els grans impos­tos, pro­por­ci­ona els ser­veis de l'estat del benes­tar i gau­deix de sobi­ra­nia per a la cons­trucció i gestió d'infra­es­truc­tu­res. Un ciu­tadà ale­many que viu lluny de Berlín s'ha sen­tit molt més pro­te­git durant la crisi que un ciu­tadà francès que viu lluny de París. I és pre­ci­sa­ment en aques­tes zones on creix l'euro­es­cep­ti­cisme a França.

Supo­sa­da­ment la Unió Euro­pea té una ins­pi­ració de natu­ra­lesa fede­ral, a l'estil ale­many. Però en la rea­li­tat, la inter­ferència dels estats, sobre­tot els grans del sud, ha difi­cul­tat la rea­lit­zació de refor­mes necessàries per al bon fun­ci­o­na­ment d'aquesta gran eco­no­mia fede­rada. I per aquesta raó, cada vegada més ciu­ta­dans, sobre­tot dels països del cen­tre i del nord, per­ce­ben la Unió com un con­junt d'ins­ti­tu­ci­ons allu­nya­des dels seus pro­ble­mes, ine­fi­ci­ents i que no con­tri­bu­ei­xen al seu benes­tar. I així estem, en una crisi exis­ten­cial.