Ramon Casas a Sitges

Anada a Sitges per visitar l'antològica de Ramon Casas al Cau Ferrat. M'hi trobo Vinyet Panyella, directora de l'exposició, que fa una visita comentada a un grup de gent, entre la qual l'exconseller i professor Josep Bargalló, sempre visible, amb aquella alçada. El temps just de saludar-la i felicitar-la. Ja m'hauria agradat seguir-li les explicacions, però parla amb un micròfon connectat a uns auriculars que no tinc. Ramon Casas, tan bo en els retrats i en altres gèneres, té un problema amb l'anatomia femenina: sovint, els braços no acaben de coincidir amb el cos. Ni en els nus ni en l'anunci del champagne Codorniu. En el punt on l'extremitat es connecta amb l'espatlla hi ha una dubitació, un dislocament. O el braç és massa prim o el cos és massa ample per acollir-lo. M'encanto amb els dibuixos. Sempre m'agrada més el dibuix que la pintura, potser per arrels familiars.

Del Cau Ferrat, no em perdo mai una visita al vàter, ja m'excusaran. No crec que n'hi hagi cap al món amb una vista tan directament i fins i tot agressivament marítima. L'exposició precisament acaba amb una pintura de Casas d'aquest mar, vist des d'una obertura del Cau Ferrat. Una obra estilísticament excepcional del pintor, diu el rètol, per l'ús esblaimat del color. És el color que el mar de Sitges reclama en dies hivernals com el d'avui, no n'hi pot haver d'altre. París i els interiors amb estufa són lluny.

Un gran arròs en un restaurant del passeig. El comensal d'una altra taula se'm presenta. És mossèn Josep Pausas, el rector de l'església de Sitges, el perfil de la qual surt a totes les vistes de la ciutat i cada any, amb motiu del festival de cine de terror, és visitat per King Kong. Em diu que a dos quarts de cinc té un funeral, però que si vull passar abans per la rectoria em mostrarà un quadre de temàtica religiosa que, per la signatura, ha de ser d'un familiar meu. Un dibuix del pare a Sitges? Em persono a la rectoria, que és com un petit museu del barroc més popular. Miro el quadre. Un cromo que per la datació, 1868, i no diguem per la factura, no pot ser ni del pare ni de l'avi, pintor ocasional. Arribat a casa ho investigaré: Manuel Cuyàs Agulló, un pintor de segona que va conrear sobretot el paisatge i del qual es tenen poques dades. Quan va fer el quadre del rector, Ramon Casas no havia ni nascut. Venim d'una tradició prima, totes les excepcions a banda.

En un article de fa uns mesos deia que la rectoria amb la vista més espectacular és la de Maó, abocada al port i amb el Toro a l'esquerra i la Mola a la dreta. El cordial rector de Sitges m'obre la finestra i haig de rectificar. “Aquests dies de temporal, les onades arribaven fins aquí.” El mar del quadre. Entre una cosa i una altra Ramon Casas se'm revalora encara més.