Demà a les tres

Deixeu estar Pla i Gaziel, Vicens Vives i Ferrater Mora; per entendre l'ànima catalana, convé recórrer a autors més profunds. Pere Calders, per exemple. El protagonista del conte Demà a les tres de la matinada, publicat el 1959, ha construït tot sol un aparell per anar a la Lluna, i la família intenta dissuadir-l'en amb un ventall d'objeccions molt sensates: que si ja té llicència de conductor de coets, que allà dalt deu fer fred i hauria d'endur-se roba interior de llana, que potser no encertarà el punt on allunar ja que mai no ha tingut gaire punteria… L'home es nega a parlar de coses pràctiques: “O ens esforçàvem per aconseguir la volada èpica necessària o tallava en sec qualsevol intent de seguir parlant.” Aquest és l'esperit que s'ha apoderat del procés, i que es manifesta amb una nitidesa estrident en reunions en petit comitè com les que animava el senador que fou jutge. Qui ha concebut la idea, grandiosa i meravellosa, d'anar a la Lluna va avançant els preparatius per enlairar-se a l'hora establerta, mentre els del seu entorn, incapaços de deixar de tocar de peus a terra, li segueixen la veta i amb prou feines gosen dir res per no contrariar-lo. La gràcia de Calders és convertir un conte aparentment d'humor en el retrat de l'individu convençut que la grandesa de la seva missió aplanarà màgicament tots els obstacles que puguin sorgir. Llegit al cap de més de mig segle, agafa una dimensió premonitòria de l'ingredient bàsic de l'embranzida sobiranista: la confiança desmesurada en les pròpies previsions i el rebuig de qualsevol notícia adversa.