Política catalana: fer net

La sen­sació gene­ra­lit­zada de final d'etapa en la política cata­lana sem­bla anar asso­ci­ada amb un clam també molt estès de fer net d'una vegada. La neces­si­tat de rege­ne­ració s'ha recla­mat des de mol­tes tri­bu­nes (Carod, Cas­tells, etcètera), però no s'explica prou clara­ment quin és l'objecte del rege­ne­ra­ci­o­nisme i qui­nes les teràpies radi­cals a apli­car.

Entenc que, com a mínim, hi ha tres nivells de pro­ble­mes asso­ci­ats a la crisi actual de con­fiança en el sis­tema polític català. El pri­mer i més espec­ta­cu­lar, és l'evidència de casos de cor­rupció que posen en qüestió la con­fiança dels ciu­ta­dans en els par­tits i en les ins­ti­tu­ci­ons de govern. El segon nivell és el sis­tema elec­to­ral i les seves con­seqüències en la repre­sen­tació efec­tiva dels interes­sos dels ciu­ta­dans. I el ter­cer nivell ens situ­a­ria en la pre­gunta, que curi­o­sa­ment no un polític, sinó un diri­gent civil com Joan Laporta, for­mu­lava fa pocs dies: quin país volem? Cata­lu­nya ha de deci­dir –deia– si vol ser un país o una dipu­tació gene­ral.

El 2010 farà 35 anys de la mort del nos­tre petit gran dic­ta­dor i 30 de les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Els obser­va­dors i ana­lis­tes polítics detec­ten una situ­ació alar­mant. La cre­di­bi­li­tat gene­ral dels polítics fa aigües: el crei­xent abs­ten­ci­o­nisme, sumat a l'aug­ment del vot en blanc, ho pale­sen. Els vells lide­rats polítics s'esva­ei­xen i no apa­rei­xen nous líders capaços d'engres­car una soci­e­tat per­plexa i sumida en una doble crisi, l'econòmica i la de pers­pec­ti­ves de futur. Els par­tits sus­ci­ten dub­tes seri­o­sos sobre la seva ade­quació com a eines efi­ci­ents de repre­sen­tació, de trans­for­mació i d'eman­ci­pació. És això la democràcia som­ni­ada? Hem pas­sat del mite de l'oasi català a la sos­pita indis­cri­mi­nada cap als res­pon­sa­bles de la gover­nació i l'admi­nis­tració públi­ques. En el fons, hi ha un corc que cor­seca els prin­ci­pis bàsics de con­fiança en les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya, i es diu Esta­tut. Pot­ser és hora de pres­cin­dir de tota mena d'Esta­tut i tirar pel dret.

El pit­jor és que ni els líders ni els par­tits majo­ri­ta­ris sem­blen estar a l'altura dels rep­tes plan­te­jats. Podríem pen­sar en molts exem­ples. En recor­daré dos. Després de la greu crisi de cor­rupció muni­ci­pal a Santa Coloma de Gra­me­net, l'elecció de la nova alcal­dessa ha seguit la inèrcia de sem­pre: el PSC selec­ci­ona i els regi­dors voten. El segon exem­ple: al Par­la­ment, Mon­ti­lla i Mas esce­ni­fi­ca­ven un curiós con­sens sobre la polèmica llei elec­to­ral cata­lana en base a l'adopció del model ale­many, llei ajor­nada durant 30 anys i que ara vol­drien fer apro­var abans de les pròximes elec­ci­ons; però els dos diri­gents sem­bla­ven igno­rar que la comissió d'experts havia des­car­tat expres­sa­ment l'apli­cació del model ale­many a Cata­lu­nya. ¿No s'han parat a pen­sar quin és el preu de la fri­vo­li­tat política en la con­fiança dels cata­lans?

Ja que se'ns demana de col·labo­rar en la rege­ne­ració, goso apro­fi­tar aquesta tri­buna per recla­mar tres con­cre­tes pro­pos­tes. Pri­mera: fer net en el finançament dels par­tits. Resulta incom­pren­si­ble que en aquest punt negre, asse­nya­lat per tot­hom, els par­tits (majo­ri­ta­ris) no hagin estat capaços de posar-se d'acord. Una llei de finançament dels par­tits és l'única forma de donar trans­parència als pro­ces­sos elec­to­rals i evi­tar les vies irre­gu­lars o delic­ti­ves de finançament que han esquit­xat la gestió de càrrecs públics i són font de sos­pita per­ma­nent. Segona: fer net en les llis­tes elec­to­rals. El clam per obrir les llis­tes elec­to­rals ha estat tan unànime que, final­ment, els prin­ci­pals par­tits han anun­ciat que podien assu­mir una llei elec­to­ral que equi­librés població i ter­ri­tori. Però no és ara pre­ci­pi­tat? Ter­cera: fer net en la limi­tació dels man­dats. Per rege­ne­rar radi­cal­ment la política, cal limi­tar el man­dat dels càrrecs elec­tes (de tots o dels prin­ci­pals). Si es tracta de mora­lit­zar i dig­ni­fi­car l'exer­cici de l'acció política repre­sen­ta­tiva, si es vol recu­pe­rar el pres­tigi i l'afecció dels ciu­ta­dans, convé reduir al màxim l'equació entre política i pro­fessió.

Final­ment, és obvi que el ter­cer nivell de la crisi política és el més com­pli­cat, però també el defi­ni­tiu. Res­pon­dre a la qüestió de quin país volem, sig­ni­fica posar en marxa pro­gra­mes i pro­ce­di­ments nous d'auto­de­ter­mi­nació. La jor­nada del pròxim 13 de desem­bre, amb un cen­te­nar de con­sul­tes locals pre­vis­tes sobre la inde­pendència, més enllà dels par­tits i en con­tra d'alguns d'ells, posa en relleu la mag­ni­tud de l'esqui­zofrènia del país i l'escassa cre­di­bi­li­tat que mereix l'actual sis­tema de par­tits.