El relat

Ara hem vist de què anaven: el govern espanyol va engegar l'“operació diàleg” amb Catalunya amb la intenció de demostrar al món que intentava comprendre i solucionar el “problema català”, i demostrar-li a la vegada que aquest diàleg no era possible per culpa de l'altre interlocutor, que no s'avenia a correspondre a la sol·licitud dialogant. En conseqüència, el diàleg es dona per superat i tancat, i l'alternativa és la força: les amenaces, els precintaments d'urnes i de col·legis electorals en cas que el referèndum tiri endavant, la suspensió de l'autonomia, els oportuns escorcolls judicials... Només que l'“operació diàleg” ha estat massa curta per ser convincent. Ara es parla molt de “relat”. Tot ha d'obeir a un “relat”. Però els relats tenen les seves lleis, entre les quals la de la proporció. Per arribar al desenllaç de la força, l'“operació diàleg” prèvia hauria d'haver estat més llarga i sostinguda. La ministra encarregada d'administrar el diàleg es va reunir només amb tres o quatre persones, totes de la seva o aproximada corda, va fer unes breus visites a Barcelona, va ocupar un despatx improvisat... Quan semblava que el relat del diàleg es trobava en el pròleg i se n'esperaven capítols apassionants, hem passat a l'epíleg i al punt final. S'ha acabat aquest relat i passem a un altre. Volen dir que el “món” per al qual es feia l'escenificació ho sabrà entendre? Pensin que el món i els països que el componen han donat grans narradors i pot molt ben ser que trobin anòmal un relat tan malgirbat, provinent a més del país del Quixot. Han saltat d'En un lugar de la Mancha a la defunció del protagonista sense passar pel capítol dels molins de vent, que és el que solen citar els que no han llegit el llibre, ni el de la visita a l'archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, etcètera, que és Barcelona. Alguns escriptors espanyols s'han mostrat entusiasmats amb aquest relat coix. Entre ells, alguns guardonats amb el premi Cervantes. O amb el Nobel. Ja els mereixien? Una editora em deia l'altre dia que els llibres prims no es venen. El lector vol gruix, ni que sigui a còpia d'inflar el cos de la lletra i eixamplar els marges. El govern de Madrid ens ha ofert un relat molt primet. Es deu reservar el gruixut per al de les catàstrofes. Però amb permís de Cecil B. De Mille, que deia que una pel·lícula havia de començar amb un terratrèmol i anar pujant, per anar bé les catàstrofes, com les tempestes, acostumen a situar-se al final i després de la calma que les anuncia. Per anar encara millor i fer el relat més digestiu, les víctimes acaben superant-les. Que així sigui. La Nora, i amb l'equiparació concedeixo un favor a la ministra però jo parlo de relats, ha perdut la paciència sense haver-la gastada i se n'ha anat de casa. Això no ho entén ningú, al món.