El cubell d'escombraries

No cal ser gaire espavilat ni un gran coneixedor de la història per saber que en tota confrontació les parts en litigi fan ús dels recursos de què disposen per guanyar la partida. Una de les gràcies dels jocs –dels esports, dels escacs, del pòquer, etcètera– justament és establir normes que l'acotin dins les quals, en teoria, tothom té les mateixes oportunitats, una teoria sovint anorreada per factors externs: mal que segueixin el mateix reglament, no s'enfrontarien en igualtat de condicions, posem per cas, el Barça i el Santa Coloma de Gramenet, amb tots els respectes i simpaties per uns i altres.

El cas és que en la vida real, jocs pactats al marge, no hi ha normes que es puguin seguir des de l'estricta retòrica de la suma zero. Es pot dir que el respecte a les lleis és una norma universal, que el jutjat de guàrdia i la policia són uns bons límits per acostar-nos a una objectivitat constatable i acceptable per tots, però les excepcions són tantes i de tants ordres diferents que no es pot dir que confirmin la regla, sinó que l'anorreen.

El joc entre les regles i la manera de saltar-se-les per no quedar desautoritzat davant de tots –i davant dels teus, que és el pitjor que et pot passar– és l'actualitat política aquí i al món, i les semblances i els paral·lelismes serien divertits si no fossin inquietants. Quina cara faria, el baró de Montesquieu, si aixequés el cap? Podem creure'ns o no creure'ns que el sistema judicial espanyol no està dominat pels polítics –mal que no crec que interessi ningú, els faig saber que jo no m'ho crec–, però fos com fos no tindria sentit intervenir en les intencions de jutges i magistrats, ja que són els polítics qui els ha situat on són. Ho està fent Trump als Estats Units, però si ens desagrada el fet a part dels resultats pràctics, val més recordar que Obama havia fet el mateix.

Això porta a un altre aspecte de la qüestió. Tothom s'omple la boca de valors absoluts, però sembla que els crims que tant blasmem en els altres es veuen menys criminals quan els perpetren els nostres. A mi ja no em revolta com fa uns anys quan sento els disbarats que diu la dreta –ni gairebé quan veig els que fa–. Penso que ja és aquesta seva la missió, preservar les propietats i maquillar-ho amb pseudoprincipis infantils i tronats. Però quan l'esquerra pixa fora de test no queda marge de correcció, si no és que un creu que l'únic remei és un volcà, un terratrèmol o un tsunami que torni a la mare terra la bondat dels seus béns. I la nostra esquerra, sense ànim d'ofendre, és una autèntica màquina de dir i de fer disbarats, començant pels àmbits de l'ensenyament, la investigació, el coneixement i l'art. I això, quan un encara manté alguna idea sobre l'exploració del coneixement i la sensibilitat, ja li costa més d'empassar quan ho veu irremeiablement dissociat de la legítima aspiració a un repartiment equitatiu de la riquesa.

La disparitat de criteris de valoració depenent de l'objectiu i del punt de vista es tradueix en l'estratègia, per part del qui s'ho pot permetre, de remenar cubell de les escombraries de l'enemic per buscar qualsevol arma llancívola. Abans de cedir a la pulsió d'exculpar els propis, val la pensa plantejar-se seriosament si Artur Mas està segur que no s'han comès il·legalitats jurídicament perseguibles durant el seu mandat. Que ell no n'ha comès en podem estar segurs, per una raó incontrovertible: en cas contrari, a hores d'ara ja haurien sortit. Si algú n'hagués fet alguna sota el seu paraigua, som al lloc de sempre: en seria responsable en la mesura en què és responsable del lloc assignat als subordinats?

En el cas de Rajoy, no calen aquestes subtileses: el seu nom és a la llista de beneficiats de Bárcenas, amb una quantitat ridícula –de l'ordre de la que s'hi va fer la pell Rita Barberà–, però ja que de principis es tracta, cal considerar-ho. Tothom sembla haver-se'n oblidat? Per què?

Aquest article sortirà el dia que Mas, Ortega i Rigau són jutjats pel 9-N. Rajoy envia els jutges perquè no pot enviar els tancs, que no s'enganyi ningú. Ser dins l'OTAN havia de tenir algun avantatge. La resposta és insuficient a la magnitud de l'agressió; els arguments són tous, dèbils, tímids. Ho he dit molts cops: respectar la llei no té sentit quan la realitat dels ciutadans l'ha desbordat; anar contra la llei és més que un dret, és un deure. Contra la llei hi anaven Gandhi i els pares de la democràcia francesa i nord-americana. Ja que són tan cristians, recordem als peperos –i a tots– que Crist va anar contra la llei.