I doncs ara, què passarà?

Aquesta és la pre­gunta que ara s'està fent la major part de la població dels països del món occi­den­tal i els desen­vo­lu­pats de la resta de la geo­gra­fia ter­res­tre ocu­pada. És ben sabut que, pel que sigui –la història és llarguíssima–, encara en que­den un gra­pat que no han evo­lu­ci­o­nat i que, de fet, no saben si el pro­blema que estan des­ta­pant els EUA els pot afec­tar. No havia pre­vist par­lar-ne tot i ser un pro­blema tan gran i ver­gonyós, però és difícil pas­sar de llarg. És un cas mun­dial de consciència –tota– i de con­vivència –poca–. No és el mateix la nafra sobre paper que con­viure amb la fam, la mort pre­ma­tura, les llui­tes tri­bals, les epidèmies o les emi­gra­ci­ons sense destí cone­gut! Les impor­tants aju­des dels Estats Units, Rússia, el Japó, Ale­ma­nya i Angla­terra i d'altres a menys escala, havien tin­gut i man­tin­gut un pacte pro desen­vo­lu­pa­ment. Queda la Unió Euro­pea, que vol­dria tre­ba­llar pel mateix i, fins ara, els resul­tats han estat poc reei­xits. És tan gran a Àfrica el forat de la fam que, tot i l'ele­vadíssima xifra d'ali­ments que fan arri­bar-hi, una vegada des­comp­tat el pillatge dels matei­xos gover­nants, el dels mili­tars que diri­gei­xen la dis­tri­bució –ells matei­xos i les seves rela­ci­ons– i el pillatge a un nivell més baix dels que física­ment ho dis­tri­bu­ei­xen, el que arriba als neces­si­tats resta rebai­xat en un per­cen­tatge molt gran. Per als milers que moren en nàixer o bé les pri­me­res set­ma­nes, no hi ha res a fer. Fa segles que se sent el mateix! Prou!, crido jo, amb una veu en el desert.

Ja res­tava el món prou com­pli­cat amb els musul­mans i la seva religió, els atemp­tats bru­tals que s'estan pro­duint i als quals, adme­tem-ho, ens estem acos­tu­mant, perquè de tras­cantó ens sortís aquesta mena d'exem­plar d'inconsciència i d'agres­si­vi­tat, des d'un lloc cap­da­van­ter del poder mun­dial que és la pre­sidència dels EUA. Però, d'on ha sor­tit aquest exem­plar! Com és que anant solt per car­rers i pla­ces ha pogut arri­bar a una pre­sidència des de la qual es poden moure fronts impor­tantíssims que podrien can­viar la cara de la civi­lit­zació? És que la seva paraula col­peja la ment dels oients i els trans­forma en sica­ris a les seves ordres? No, no és això. Jo crec que aquest exem­plar de polític no s'assem­bla als de l'actu­a­li­tat. És una mena de Neró actu­a­lit­zat amb Mer­ce­des 1000 en lloc de qua­driga. És un aven­tu­rer amb una certa intel·ligència que deu haver vis­cut una vida d'acció i d'aven­tura en la qual deu haver fet sem­pre de dolent.

No és una bona cosa per a Cata­lu­nya i els seus vale­dors. Res­ta­ran dub­to­sos i ate­mo­rits a la vegada i als nos­tres llui­ta­dors els diran que “no és moment per aven­tu­res”. No diré que no tin­guin un xic de raó. Un pro­blema afecta la sen­si­bi­li­tat i el cor dels cata­lans sense nació, i l'altre, la but­xaca i la super­vivència. Espe­rem que els EUA tin­guin un gest i l'enviïn a Alaska a empa­que­tar glaçons natu­rals per expor­tar. “Ostres!”