Pirates de l'art

Fa pocs dies hem celebrat a la UIC una jornada sobre una de les més clares evidències del moment de frontera que vivim per causa de la nostra creixent interactuació amb les noves tecnologies: es tracta de la pirateria a internet i el seu efecte necessàriament transformador dels conceptes de propietat intel·lectual i artística. El debat ha estat apassionant, perquè tothom s'enfronta a la situació des del seu particular interès, malgrat que es pugui vestir amb l'excusa de la reflexió general; potser perquè en el fons totes elles conformen l'objecte i totes elles tenen part de raó. Mentre alguns dels participants en el debat entonaven queixes contra el paper explotador que estan tenint els pesos pesants de la indústria cultural (productors, editors, distribuïdors...) sobre la cultura en si, i altres creien que la solució es troba en endurir la legislació que persegueix la pirateria o en ser més efectius en la seva aplicació, altres proposaven que la creativitat de l'artista sigui capaç alhora de concebre noves vies per fer arribar la seva obra al consumidor, sense intermediació però amb el fet diferencial que dissuadeixi el destinatari final de “piratejar-la”: si “adaptar-se o morir” ha estat el tret definidor de la humanitat des de la caverna, davant dels moderns formats de comunicació no queda altra cosa que repensar-se, si no es vol ser engolit per la realitat, tot i que ens sembli incomprensible. Finalment, també es va insinuar la possibilitat de concebre l'art com quelcom de titularitat global, que no ha de ser sotmès a cap regla quant al seu gaudi per a tothom.

Però quin és el dubte? Doncs si serà possible preservar la creació artística (fins i tot la tècnica, que no deixa de ser un procés creatiu, en alguns casos realitzats per visionaris, a vegades difícil de distingir de l'art convencional, com en els videojocs); si serà possible que existeixi l'art en el futur si en el present es produeix un consum compulsiu, apressat, irreflexiu d'obra artística, gràcies a la descàrrega massiva de música, cinema, fotografia... sense pagar per ella més que el que costi, i no sempre, una tarifa plana de telèfon. Perquè la pregunta és si l'artista podrà viure del seu treball quan es generalitza la idea que, un cop creada l'obra, la seva incorporació a la xarxa “nacionalitza” la seva titularitat. Si no és de ningú, qui la va fer, de què viu? La resposta del mecenatge demana un debat a banda.

Mesures com el cÀnon digital, aplicat al preu de qualsevol objecte comercial que pugui servir a la descàrrega d'obra d'un altre, va topar en el debat amb la crítica tant dels que creuen que pagant per internet ja paguen prou com dels que mai els utilitzarien per obtenir de franc qualsevol creació d'un altre que aquest no posi gratuïtament a disposició del públic. I, d'altra banda, sabem que el gaudi de la propietat d'un altre sense el seu consentiment és considerat delicte en el nostre sistema jurídic, però mai s'ha tipificat el consum, només la còpia i distribució de productes digitals com a forma de negoci, la qual cosa fa difícil erradicar una pràctica tan popular com el nom amb què es defineix: pirateria.

Perquè si la pirateria (de l'art) era el tema de la nostra trobada universitària, els seus crítics han perdut la batalla en acceptar-ne un nom que, de pur evocador, ha allunyat el legislador (cada cop més coercitiu) de la consideració social, altre cop i com en tantes batalles perdudes en el terreny de la terminologia. Perquè un pirata era un lladre, però justament la creació artística (la literatura i, sobretot, el cinema) han vingut a conrear la visió romàntica de l'antisistema, a l'estil d'en Yogui, l'os que amaga rere el dibuix animat la seva veritable i salvatge condició.

Però, tanmateix, res és casual, i el fet de dir-se “pirata”, tampoc. El dret només continua viu quan en les rodalies algú esdevé munió intentant esquerdar-lo. Ho he dit molts cops, i també s'hi val ara: un de sol contra el món establert va a la presó; cinc-cents són un problema d'ordre públic; una majoria gegantina pot fer canviar la legitimitat de bàndol i, si més no, és una revolució que ni tan sols la veritat, almenys durant la polseguera, és capaç d'aturar. No sabem del cert el futur de la propietat intel·lectual, però sí que ja es comença a dir que la diferència de classes vindrà donada per l'escletxa digital; potser el pirata d'avui serà vist d'aquí a poc com a visionari en l'efectiva realització de l'aldea global.