Cal que guanyi la democràcia

El govern del pre­si­dent Rajoy, tot i no tenir majo­ria abso­luta, ha acon­se­guit, amb el suport dels que volen for­mar part de l'esta­blish­ment espa­nyol (els uni­o­nis­tes i sub­mi­sos segui­dors de la Susana Díaz i l'Albert Rivera), seguir apli­cant la versió més pro­pera a la dic­ta­dura, així com la política de fòbia i dis­cri­mi­nació cruel con­tra Cata­lu­nya i la llen­gua cata­lana. Aquest suport seria insu­fi­ci­ent si el PP no hagués obtin­gut, quan tenia majo­ria abso­luta, la sub­missió –aquesta essen­cial– del poder judi­cial, on els magis­trats del TC i del CGPJ han renun­ciat a la seva auto­no­mia per judi­ci­a­lit­zar amb par­ci­a­li­tat allò que cor­res­pon­dria –ben segur sense tan­tes garan­ties per als interes­sos de Rajoy– resol­dre-ho per la via política del diàleg i de la nego­ci­ació.

Rajoy, doncs, segueix fent osten­tació del seu tarannà gens democràtic, tant que fins i tot també ha amenaçat de por­tar al TC els incauts “socis” (soci­a­lis­tes i ciu­ta­dans) si insis­tei­xen a anul·lar lleis apro­va­des amb el corró de la seva ante­rior majo­ria. Es fa evi­dent que la seva pre­potència no té límits, com tam­poc no en té el seu des­po­tisme. Sigui com sigui, es nega al diàleg i a la nego­ci­ació d'allò que no li interessa, excu­sant-se amb la Cons­ti­tució, tot fent creure als espa­nyols que està dis­po­sat a dia­lo­gar amb el pre­si­dent Puig­de­mont, men­tre amenaça el govern català de pre­cin­tar les esco­les de juris­dicció cata­lana per evi­tar el que serà ine­vi­ta­ble: el referèndum uni­la­te­ral si les pas­si­ves auto­ri­tats euro­pees no hi posen remei.

En el seu dic­ci­o­nari per­so­nal no hi figu­ren els mots diàleg i democràcia. Com a màxim, accepta dia­lo­gar amb els que pen­sen com ell i amb els que poden des­ba­ra­tar el procés català. Aquesta ha estat la seva acti­tud fins ara, així com la de con­vo­car la ridícula i ine­ficaç con­ferència de pre­si­dents del 17 de gener pas­sat, amb l'objec­tiu “d'enfor­tir” l'anacrònic uni­o­nisme hispànic i ridi­cu­lit­zar Puig­de­mont –si hagués acce­dit a assis­tir-hi– davant quasi tots els altres pre­si­dents autonòmics, favo­ra­bles a la sacro­santa “uni­dad de España”.

La Con­ferÈncia de Pre­si­dents, a part de les absències del pre­si­dent català i del basc, només va tenir un moment sig­ni­fi­ca­tiu: fou en la foto “històrica” de ses senyo­ries a les por­tes del Senat, quan un vent “incons­ti­tu­ci­o­nal” va tirar a terra la majo­ria de ban­de­res autonòmiques, un fet, segons diuen, que podria sig­ni­fi­car la fi de les auto­no­mies... (?)

Si això és pre­mo­ni­tori no ho sé, però sí que sé que el vent hura­ca­nat del procés català i la seva presència a Brus­sel·les fa sor­tir al “gobi­erno de España” de polle­guera, tant que fins i tot l'actu­ació del pre­si­dent Rajoy i els seus minis­tres està fent bo el temut Aznar, que no para de cri­ti­car-los.