El llenguatge del bastó

“El nom no fa la cosa”, aquesta és la sàvia i alhora decebedora conclusió a la qual vam arribar l'1 de febrer quan llegíem, a través dels mitjans de comunicació madrilenys, que “Rajoy està disposat a impedir el referèndum per la força”, segons El Mundo o que “El govern està preparat per intervenir a Catalunya”, segons l'ABC, que explica en el subtítol a la portada: “En la seva advertència més ferma, La Moncloa anuncia «mesures coercitives» davant del referèndum secessionista, entre les quals preveu suspendre l'autonomia.” I La Razón titula: “El govern assumirà les competències de la Generalitat si treu les urnes”, i en un dels subtítols el diari diu: “El Constitucional pot suspendre directament Puigdemont si desobeeix.”

Ens trobem, doncs, en la fase final i del tot acabada de l'anomenada “operació diàleg” que va anunciar al principi de la legislatura el govern espanyol i a l'inici de la fase coercitiva contra el govern català per impedir que es faci el referèndum. Aquesta actuació estratègica pretenia dissimular l'autoritarisme de l'Estat i fer millorar, o intentar-ho, la imatge que el govern de Rajoy té al món, que és d'una absoluta intransigència en la qüestió catalana.

La pretesa “negociació” capitanejada per Sáenz de Santamaría era tan sols un bluf que ha volgut distorsionar la realitat. Perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver voluntat de dialogar, i precisament el diàleg és un llenguatge d'alt voltatge polític al qual Rajoy té una por extrema d'enrampar-se, ja que la dimensió política és precisament la que dona joc, com és lògic, a la negociació, a la cerca d'acords, nivell que es troba a anys llum de la mentalitat del Partit Popular, com també la del PSOE o Ciutadans. Només hi ha un llenguatge que solen entendre i que topa frontalment contra el dret democràtic, i és el de la coerció, del precintament dels col·legis electorals, de la repressió, ras i curt.

La força o l'amenaça es troben al pol oposat de la política, i Política en majúscules per part del govern català, que condueix el procés de manera molt intel·ligent. Vegeu, si no, l'acte del Parlament Europeu, l'article d'opinió de Carme Forcadell al New York Times, l'audiència als cònsols per part de Puigdemont, el discurs polític dels encausats pel 9-N versus el judicial, i més actuacions que arribaran els propers dies i setmanes. I, per contra, de les actuacions barroeres de l'Estat se'n diu estupidesa, que rima amb la ceguesa que durant anys han patit els partidaris i defensors acèrrims que les “lleis són inamovibles”.

El Govern català ha planificat molt bé aquests divuit mesos. El govern espanyol està improvisant a la desesperada, sense ordre ni concert. O no, i l'únic concert que tenen és el de grills, les veus desafinades i hilarants del PP que emmetzinen el llenguatge elegant i decorós de la política. Un llenguatge que nosaltres volem referendat.