Un judici i una eternitat

Vist per a sentència. L'inèdit judici del 9-N acabava amb els arguments coneguts. Ha estat un procés judicial amb una eminent càrrega política que s'ha jugat, més enllà de la manifestació multitudinària de dilluns i dels al·legats finals, en el terreny jurídic més que en cap altre, i allunyat de l'èpica d'una hipotètica admissió de la desobediència. Els advocats d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau es van aferrar al marc legal per intentar demostrar que, a partir de la suspensió del 4 de novembre del Tribunal Constitucional, el procés participatiu el van executar els voluntaris. El fiscal provava d'aconseguir justament el contrari. I no hi va haver cap immolació judicial de Mas, que es va limitar a assumir la responsabilitat política del 9-N, fora de l'àmbit d'aplicació del Codi Penal, i amb el reiterat convenciment que el seu govern es va ajustar a la legalitat. “No soc culpable d'haver comès cap delicte”, va remarcar ahir davant del jutge. N'estan, va dir, “íntimament convençuts.”

L'estratègia de la defensa ha generat tensions entre els exconvergents, ERC i la CUP pel doble discurs que es produïa dins i fora de les parets del Palau de Justícia. L'esquerra anticapitalista indica, a més, que podria perjudicar els càrrecs electes que seran jutjats a partir d'ara. Aquests sí que hauran d'admetre, amb l'evidència de les nombroses notificacions rebudes per les respectives suspensions i anul·lacions del TC, que el respecte al mandat democràtic del 27-S va descordar la cotilla del marc legal espanyol amb una desinhibició desconeguda fins aleshores. El discurs de Mas, Ortega i Rigau, però, ha estat coherent amb el propòsit del que va ser el seu govern, un executiu que encara jugava amb la polisèmia de consulta i estat propi, que no era independentista i que mai va defensar la vulneració del marc espanyol. Potser semblarà extemporani, vist fins on ha arribat la majoria independentista; però, al ritme de la política catalana, dos anys llargs són una eternitat.