Any Puig i Cadafalch

És l'Any Puig i Cadafalch. A Mataró, on l'arquitecte, historiador i polític va néixer el 1867, i hi va actuar, ja s'han fet un parell de conferències i algun itinerari. Altres ciutats amb les quals va tenir relació n'organitzaran més, inclosa Barcelona, on hi ha el gruix de la seva obra constructiva. Ja veurem en què queda tot plegat. Josep Puig i Cadafalch no és un afavorit per la fortuna. Com a arquitecte modernista sempre ha quedat el darrer del trio més prestigiós d'aquell estil, amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner al davant. Com a polític, tot i que va governar la Mancomunitat molts més anys que Enric Prat de la Riba i va ser qui va posar en pràctica i enriquir l'obra projectada i iniciada per aquell, sempre se l'ha situat a l'ombra del “seny ordenador”. Va rescatar, personalment i a lloms d'una mula, les pintures romàniques del Pirineu per traslladar-les al museu de Barcelona, però Josep Pijoan li va escatimar els mèrits, atribuint-se'ls personalment. Per a molts preval aquesta versió, difosa per la biografia que Josep Pla va escriure de Pijoan. Puig i Cadafalch era un introspectiu i un geniüt amb pocs amics. Què podia fer davant l'expansiu i seductor Pijoan, que va arribar a “segrestar” la Ben Plantada i se la va endur als Estats Units, on ell es va fer quàquer mentre escrivia la divulgativa Summa Artis? L'arquitecte Esteve Mach ha estudiat a fons Puig i Cadafalch. El reivindica i afirma, amb documents a la mà, que al seu moment va ser un dels més importants arqueòlegs del món, reconegut a Europa i Amèrica. Matisa o nega també el seu pretès inicial entusiasme pel cop d'estat de Primo de Rivera. Un “entusiasme” que va fer que el seu bust no acompanyés fins fa pocs anys els dels altres presidents de Catalunya, al Pati dels Tarongers.

Puig va tenir diferents registres arquitectònics. Va construir els pavellons sense personalitat ni encant de l'Exposició del 1929, a Montjuïc. Agàpit Borràs, un altre arquitecte interessat per la figura que commemorem, es pregunta: “Què devia pensar quan a pocs metres va veure com s'aixecava el pavelló d'Alemanya de Mies van der Rohe?” El seu món li devia caure a sobre, mort i enterrat. Mareja pensar-hi. Ell que introduïa tantes formes germàniques a les seves obres: la casa Amatller, la de les Punxes, la Coll i Regàs...

L'altre dia era a Argentona. Em vaig aturar a contemplar la reparació que s'està fent a la casa modernista audaç que Puig i Cadafalch es va construir al centre urbà. Vaig mirar després les cases que s'hi han fet a prop amb posterioritat, algunes ara mateix. Els seus promotors i arquitectes no solament no s'han sentit interpel·lats per Puig i Cadafalch sinó tampoc per Mies. No sé si l'“any” farà esmenar oblits i comprometre'ns amb la modernitat...