Interconnexions i irresponsabilitat

La magnífica estació del ferrocarril de Portbou, una estació internacional, carregada d'història, en què, recentment, s'han portat a terme importants exposicions sobre Walter Benjamin i l'exili, està totalment abandonada i menystinguda pel binomi Renfe/Adif.

En vista d'aquest panorama desolador cal exigir millores i, sobretot, que s'executin les obres previstes ja que la cosa no avança, principalment en un tema de màxima necessitat com és l'arranjament i elevació de les andanes. Per altra banda, diversos serveis bàsics, com la venda de bitllets en finestreta, empitjoren i es degraden de mala manera. A més, la manca d'informació –en cas de retards o avaries dels trens– continua essent clamorosa. A tot això cal afegir el tema recurrent per excel·lència: les molt deficients interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda, cosa que afecta, més enllà de Portbou, tots els usuaris –principalment de proximitat– de les línies R11 i RG1 que volen desplaçar-se a la Catalunya Nord, cap a Perpinyà i, més enllà, fins a Narbona, Montpeller o Tolosa de Llenguadoc. I el mateix passa en sentit contrari. No hi ha dubte que l'estació internacional de Portbou és un punt bàsic per a la bona comunicació ferroviària, de proximitat, entre el nord-est de Catalunya i la nova ampliada regió de l'Estat francès anomenada Occitània/Pays Catalan.

Les interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda són una qüestió, bàsica, de pura voluntat política, de competència exclusiva del Ministeri de Foment espanyol (Renfe/Adif), i el ministeri corresponent de l'administració francesa (SNCF/RFF); és a dir, són l'Estat espanyol i l'Estat francès que no acaben de tenir prou voluntat política, la qual cosa perjudica moltes persones de carn i ossos, de les dues bandes dels Pirineus. L'estació internacional de Portbou i les deficients interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda són una qüestió d'estat, en què el govern català i d'altres institucions indirectament implicades (ajuntaments, consells comarcals, Diputació de Girona, etc.), s'hi haurien d'implicar molt més.

De la mateixa manera, caldria una forta pressió cívica, política i ciutadana, en el territori, però alhora també un treball polític intens a Madrid, a través dels nostres representants en el Congrés dels Diputats i el Senat. I també pressionar el govern de l'Estat francès mitjançant els nostres eurodiputats, en aliança amb els eurodiputats de l'Estat francès, i de tot Europa, favorables al tren convencional de proximitat; és a dir, el tren social i sostenible per excel·lència.