Col·lecció Jordi Tardà

La banyera voluminosa i de color de purpurina d'Elton John. I, al costat, el vàter que hi fa joc. A mi m'interessen aquests objectes? Només perquè m'inciten a preguntar-me per quins motius l'amic Jordi Tardà els valorava i col·leccionava, juntament amb les màquines del milió, el piano amb què John Lennon va compondre una cançó famosa, les guitarres elèctriques signades per tocadors molts dels quals no conec, els discos d'or i de platí, els programes de concerts, les entrades per a aquests concerts, alguns celebrats en llocs molt llunyans, els vestits, les revistes... Ell, en Jordi, fotografiat amb una gran diversitat d'estrelles del rock que fan un posat agraït. He dit amic. Bé: un veí molt estimat. Amb més intimitat potser li hauria comprès el desfici. “Una quarta part del material que en Jordi va col·leccionar, i que es troba distribuït en cases i magatzems”, em diu la seva vídua i col·laboradora, la Romy. L'exposició d'aquesta “quarta part” la vam inaugurar divendres a la sala de la Fundació Iluro de Mataró. Molta gent, tota d'una edat. L'edat d'en Jordi, la meva. La dels Beatles i els Stones. La de l'antic usuari de la banyera i el vàter. Jo, que no practico el fetitxisme o la idolatria perquè sempre hi ha el perill que Orson Welles, tractat, et parli de toros o que Joan Miró tingui la sala d'estar moblada amb un tresillo, no entenc gaire res, però que no ho entengui no significa que no admiri molt Jordi Tardà. Una col·lecció única al món? Pot ben ser.

La pregunta de tothom: què se n'ha de fer, de tot aquest material? Es va exposar un temps al complex comercial Les Arenes de Barcelona. Semblava un emplaçament definitiu, però la propietat volia més rendiment de la sala i el va tornar al propietari. La col·lecció no rebia prou visitants. Què n'hem de fer, Romy? “Vendre-me-la”, diu amb mal humor. Uns altres reclamen reunir-la en un museu, a Mataró. A banda que l'Ajuntament no disposa de diners per a gairebé res, tindria el museu afluència sostinguda? “Proposa alguna cosa”, em diu en Jaume Calsapeu. M'imagino la col·lecció a Londres, no en un museu sinó en aquells locals a peu de carrer que no saps si són uns bars amb coses o coses amb un bar. De tant en tant hi entraria el protagonista de La taronja mecànica amb un abric verd a adquirir-hi un disc o a prendre un vas de llet estimulant. El material es podria renovar periòdicament. Ara: un bar per a provectes com nosaltres. Alguns que surten a les fotografies són morts. En Jordi també... En Jordi ens va deixar per testament una època. Segurament tindrà més valor en el futur. Però, arribarà al futur? A fora, al carrer, hi ha un submarí groc inflable que fa molt efecte. M'hi acosto. Té parts sargides i apedaçades, és clar. Em cordo l'abric i tiro avall.