La revista ‘Alberes'

Desitjaria de bona jeia (avui, bon rotllo) provocar un punt de mala consciència als meus conveïns del bisbat de Girona i de la Catalunya Nord. Només als que encara no llegeixen les revistes de l'editorial Gavarres: Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes, Gavarres, Gironès i Alberes. He dit persones i no pas lectors perquè ja hi ha un bon sector fidel a aquestes publicacions i que no llegeix cap altre paper: devoren àvidament aquestes petites meravelles que surten dues vegades l'any, cada una en l'àmbit geogràfic que concreta el títol. Els números són més que una revista: pel volum, gruix i contingut s'acosten a un llibre que aplega una enormitat d'informació diversa relativa a les comarques a les quals es projecta: persones i coses molt properes al lector habitual o ocasional al qual s'adreça. I per la qualitat i la densitat del contingut, cada edició representa una radiografia en dues direccions: una de temàtica –músics, flequers, escoles, jocs, oli, contraban, exili...– i l'altra d'humana: propagar aquelles persones d'activitat singular, popular, humana...

David Pujol, director d'Alberes, ha presentat aquest dissabte el darrer número en l'imponent marc que presta el castell de Llers, recentment restaurat. Ell, Anna M. Puig i Roser Bech han expressat amb passió encomanadissa –especialment la Roser– el catàleg de raons per les quals es publica cada edició. Les mateixes raons que haurien de provocar l'interès de totes aquelles persones sensibles i curioses per conèixer el seu entorn més immediat. En el cas d'Alberes, l'espai és l'Alt Empordà, el Vallespir i el Rosselló; i, per posar un exemple, ens limitarem al dossier d'aquest darrer número, dedicat a l'aigua: quin plaer conèixer estanys, gorgues, embassaments, canals, molins, centrals elèctriques, rentadors, pous de glaç, camps d'arròs, plantes d'embotellament, sínies, saurins, etc. que tenim a pocs quilòmetres de casa. I, sense sortir d'aquest darrer número, una satisfacció anar sabent què van escriure de nosaltres periodistes russos de fa un segle, com és la festa de l'os als pobles del Rosselló, com era el vi que bevien els romans d'Empúries o com s'erigeix, es manté i s'acaba una carbonera.

Tot i que per raons de tramoia sóc a prop d'Alberes, espero la sortida de cada número com si fossin els Reis; tot i conèixer aproximadament què hi trobaré, deleixo per submergir-me en cada una de les aportacions dels meus col·legues. I a més sé que estic llegint una mena d'amables i precises actes notarials del que, segur, un dia enyorarem. Ho provin i ja m'ho sabran dir.