Persecucions polítiques

“A Espanya no es persegueix ningú per les seves idees polítiques”, ha proclamat una vegada més Mariano Rajoy, mogut pel ressort de la impertinència que tant l'altera de Gabriel Rufián. Ara que l'exministre i home de tots els cercles de Barcelona Josep Piqué es refereix al “totalitarisme”, convé recordar-li que ha estat precisament el totalitarisme espanyol el màxim registrador de divises: “En la España de Franco nadie pasa hambre”. Pobre Carpanta. Si a l'Espanya de Franco ningú es moria de gana, a l'Espanya constitucional ningú és perseguit per les seves idees. La primera proclama era senzillament mentida. La segona és un sofisma. No són els tribunals espanyols els qui persegueixen idees, sinó la llei a instàncies de la qual actuen. Que Catalunya pugui decidir si continua unida amb Espanya no és una idea? I tan democràtica com qualsevol altra. O més. Però n'hi ha que la consideren un crim d'aquells que ja no perdonaven els seus referents anteriors. I si el separatisme és un crim, és lògic que la llei el tipifiqui i el persegueixi. Què diu la Constitució de la unitat d'Espanya? Ràpidament els senyors tan aparentment demòcrates addueixen que la Constitució es pot canviar. Com i per a què? Perquè n'hi ha, més demòcrates encara, que afirmen que, encara que la Constitució ho permetés, la unitat és sagrada. Aquesta és la idea. I per això les discrepants són perseguides. Diu també Josep Piqué que a Catalunya hi ha massa feixistes. En els tres cercles, senyor Piqué.