Sardanes

Sigui dissabte al vespre o diumenge al matí, cada cap de setmana hi ha sardanes a la plaça de més amunt. Les rotllanes que es formen davant la cobla són escasses i els balladors són tots grans. Sempre, en el meu record, han estat grans. En això passa com el català a la Catalunya del Nord: només el parlen els vells. Quan em passejava per aquell sector del país, escoltava els vells de Perpinyà, Ceret o Tuïr i pensava que el català s'acabaria amb ells. Hi tornava al cap d'uns anys. Els vells eren uns altres, per defunció dels primers, i seguien parlant en català. Una cosa motiu d'estudi: el català que no usaven de joves, els venia a la boca amb l'edat provecta? Ara fa temps que no visito la Catalunya del Nord. Els amics Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé em podrien facilitar notícies sobre si el fenomen segueix o ja hem dut al cementiri l'últim catalanoparlant. O si els nens que aprenen el català a les Bressola es reserven les lliçons per quan els arribi l'edat d'anar a prendre el sol a la plaça.

Els sardanistes, si no són d'exhibició i concurs, senten el formigueig de ballar i agafar-se les mans quan vitalment declinen. He dit que en el meu record sempre els balladors han estat vells, però no és ben bé cert. Allà als anys seixanta molts joves s'afegien a la rotllana, però ho feien per reivindicació cultural i política. Després va venir la Nova Cançó, que no es ballava però era més intensament reivindicativa, i la deserció sardanística va ser un fet. Som monogràfics: les coses, d'una en una i per exclusió. El Corte Inglés presumeix de prop de quaranta anys d'ensinistrar nens sardanistes. Aquests nens deuen fer com els de la Catalunya del Nord amb el català. Els que van fer el primer curset ara deuen començar a incorporar-se a les ballades del sol de la plaça. Com tots els balls que es fan i desfan, la sardana, tot i la matemàtica que la governa i les manetes preceptives, té un component eròtic. Els cossos saltironejants ofereixen visions estimuladores de la trèmula anatomia humana. L'erotisme no es perd mai, però francament és més efectiu quan els balladors ho tenen tot posat i agafat al seu lloc.

La plaça de més amunt està sempre ocupada per les taules i cadires de tres bars. Els caps de setmana el mobiliari és desplaçat per deixar l'espai expedit. Sembla que hagi de passar una gran cosa i el que passa és que hi ballen dues o tres rotllanes. Cap, si els balladors no poden dir fava. Quan hi ha castells, les cadires també són enretirades, i l'espai s'omple de gent. Diu que hem substituït les sardanes pels castells. Si l'afició castellera acaba sent passatgera o no es renova i tots els practicants es fan vells i no poden suportar pesos, sempre ens quedaran els sardanistes, sempre en retirada i sempre insistents i resistents.