Úters de lloguer?

Mirem els fets de cara i fem-nos pre­gun­tes. Qui són les dones que llo­guen els seus úters? Dones que ho fan a canvi de diners. Com sabem, des de fa ja un cert temps fun­ci­ona en diver­sos països una indústria, de vega­des en forma de gran­ges, que s'ocu­pen de les dones que cedei­xen els seus ven­tres a un deter­mi­nat, vari­a­ble preu. Molt vari­a­ble: els úters de les índies resul­ten molt més barats que els de les nord-ame­ri­ca­nes, per exem­ple. Qui ges­ti­ona aquesta bona obra? Unes agències que, evi­dent­ment, en tre­uen bons bene­fi­cis. Qui lloga per uns mesos, aquests úters? (i diguem-ho tot, la per­sona sen­cera que sent, res­pira, desitja, parla com tot ésser humà; de moment encara no han tro­bat la forma de fer-la a tros­sos…) Llo­guen per­so­nes que desit­gen ser pares o mares i que per una raó o altra no poden ser-ho pel sis­tema habi­tual, pel de la repro­ducció assis­tida o per l'adopció… Per­so­nes que es poden per­me­tre que el seu desig –mit­jançant transacció econòmica– es vegi satis­fet.

A Poc a poc aquesta pràctica, aquest negoci legal­ment pro­hi­bit en molts països, se'ns ha anat fent fami­liar. Com una pluja fina ens hem anat fami­li­a­rit­zant amb imat­ges de per­so­nat­ges famo­sos que s'han ser­vit d'aquest mètode. No han com­prat els nens, no, com en alguns moments ante­ri­ors havia succeït i sem­bla que encara suc­ce­eix d'ama­ga­to­tis. Han com­prat el ven­tre de la mare. Tam­poc com­pren òrgans – mal­grat que n'exis­teix un ama­gadíssim tràfic–. No, aquests només llo­guen úters per una tem­po­ra­deta… Algu­nes per­so­nes ho tro­ben natu­ral o accep­ta­ble, par­lant del legítim desig de mater­ni­tat o pater­ni­tat i de la “lli­ber­tat” de les per­so­nes, dones, que cedei­xen el seu cos. Però aquí hi ha dues qüesti­ons fona­men­tals a con­si­de­rar: la lli­ber­tat per triar què fer ha de fona­men­tar-se en una certa igual­tat, en la pos­si­bi­li­tat de triar més enllà dels con­di­ci­o­na­ments econòmics i la neces­si­tat de sub­sistència. El diner, la mer­can­ti­lit­zació, és el que esta­bleix la gran diferència: porta a l'explo­tació i el comerç sobre neces­si­tats huma­nes, sovint fona­men­tals. Els més vul­ne­ra­bles són objecte de transacció. El dis­curs de la lli­ber­tat indi­vi­dual es fa ser­vir per tapar les ver­go­nyes dels que són explo­ta­ci­ons de la vul­ne­ra­bi­li­tat. I del ver­gonyós enri­qui­ment de les agències que ho pro­mo­uen. No són fenòmens nous les com­pres i ven­des de per­so­nes ni l'explo­tació, la com­pra i venda sota for­mes diver­ses del cos de dones i nenes. La lle­tra il·legi­ble de la història i de mol­tes situ­a­ci­ons actu­als ens ho recorda cons­tant­ment. El que està can­vi­ant ara és la forma: una certa sub­ti­li­tat moderna exhi­beix aquest “ desig de pater­ni­tat o mater­ni­tat”, tan real i llo­a­ble com ide­a­lit­zat i comer­ci­a­lit­zat... Però com bé diuen els ente­sos, un “desig” no ho legi­tima tot, no genera, per ell mateix, un dret…

MassA segles de violència, explo­tació i sub­missió de les dones ens pre­ce­dei­xen perquè no ens ado­nem d'aquesta nova i més sub­til forma d'explo­tació que amaga la con­si­de­ració de les dones com a objec­tes que es poden divi­dir a tros­sos, com a objec­tes a emprar i llençar. Com el llo­guer o com­pra de la dona a hores en la pros­ti­tució (voluntària?), com la com­pra de nenes per al matri­moni. La crua rea­li­tat es mos­tra tan sols quan mirem qui són, majo­ritària­ment, aques­tes dones que lliu­re­ment s'ofe­rei­xen a omplir tant les but­xa­ques dels que hi nego­cien com a com­plir els desit­jos d'altres humans que tenen mit­jans per satis­fer-los.