Literatura catalana inèdita

Abans ho teníem clar. Hi havia al país uns autors que escrivien les creacions en català i uns altres que ho feien en castellà. Si de cas, els primers deixaven anar en castellà alguns productes periodístics que, en general, mantenien al marge del corpus literari. La convivència entre uns i altres era pacífica, també entre els lectors, i les discussions només venien quan s'havia d'anar a la Fira de Frankfurt en representació de la cultura catalana. Ara ho tenim més confús. Surten novel·les, i se'n premien, que no saps en quin dels dos idiomes estan escrites. La publicació simultània de les dues versions afavoreix l'embolic. Tampoc és tant: d'una hora lluny es veu que moltes tenen la redacció original en castellà, o en un català molt avariat, i que l'autor i l'editorial han dipositat la confiança en un traductor o en un corrector que fan el que poden perquè l'obra aspiri a un premi en català. Parlo de llibres de consum i d'operacions comercials, ben entès.

Jenn Díaz és una altra cosa. Acaba de treure Vida familiar, un recull de contes afavorit amb el premi Mercè Rodoreda. Una anterior novel·la, Mare i filla, també era en català. Les més remotes són totes en castellà, com ho serà la pròxima, que ja ha començat. Vaig assistir a la presentació de Vida familiar. Jenn Díaz té vint-i-vuit anys. La seva carrera literària és molt precoç. La seva ambició, també. Vol ser només escriptora. Carmen Martín Gaite i Mercè Rodoreda li han esperonat la vocació. Una autora en castellà i una en català. Jenn Díaz, que és de Sant Feliu de Llobregat, explica: “Els meus pares són extremenys i a casa sempre s'ha parlat en castellà. El pare només diu en català una sola paraula en forma d'interjecció, “retalla!”, aplicada a Messi quan va per fer un gol. El català era en exclusiva l'idioma de l'escola i de relació amb algunes amigues. Ara visc en parella, i a casa tota la vida la faig en català.” Un fruit de la immigració, de la política lingüística escolar i de la mixtura social. Hi hem de comptar. En els contes detecto alguna vacil·lació lingüística, però segur que en els llibres en castellà també se li escapa un “retalla”. Quan Mare i filla va ser traduïda al castellà, no s'hi va reconèixer. “Especie” o “clase” no substitueixen “mena”. Es diu Jénnifer. Una de tantes Jénnifers, “però és un nom que no m'agrada i l'he anat retallant fins a Jenn”. Jenn Díaz. Li pregunto per què ha optat pel català en aquest llibre i amb tota la naturalitat del món contesta: “Pel premi.” La influència de Mercè Rodoreda és evident en alguns passatges. Martín Gaite ho deu ser en l'obra castellana. Els autors estrangers que ha anat incorporant a les seves lectures impregnen l'obra catalana i castellana. Un bilingüisme juvenil amb ambició literària inèdit al país. Hi hem de comptar, hi insisteixo.