Ludopatia

M'esti­mu­len molt poc les rifes: ni l'ONCE, ni la lotería naci­o­nal, ni les tra­ves­ses, ni els casi­nos, ni el bingo... L'únic cop que vaig voler entrar en una sala ad hoc vaig tenir la impressió que pene­trava en un pre­ta­na­tori de gent enso­pida que havia arri­bat tard al rosari de la parròquia. Només com­pro but­lle­tes de rifes de pane­res amb per­nil. Ara bé: quan era al Par­la­ment, vaig rebre una visita de per­so­nes que llui­ta­ven con­tra la ludo­pa­tia i que mos­tra­ven dades com­pro­va­bles que feien molta angúnia. Els relats sobre per­so­nes malal­tes d'aquesta afecció a tota mena de jocs, i també a la falta de suports ofi­ci­als (legals, psi­cològics, de suport efec­tiu a les vícti­mes), resul­tava dece­be­dor. I la des­cripció dels estralls que l'addicció com­pul­siva al joc pro­vo­cava en per­so­nes i famílies, et mal­fe­ria per dins.

Doncs bé: quan veig que a les teles anun­cien la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par en línia en aques­tes ofer­tes de joc, el cor i el cap m'escla­ten amb una alerta de perill immi­nent. Si quan llegíem El juga­dor, de Dos­to­ievski, sumàvem el seu mis­satge a relats veraços que ens havien con­tat a casa els pares, ara no crec que hi hagi rao­na­ments política­ment cor­rec­tes a favor de l'estímul a tota mena de jocs, jus­ti­fi­cats sovint pels diners que la seva pràctica aporta al turisme i a les finan­ces públi­ques, locals i esta­tals. Si, com diu l'arti­cle 9.32 de l'Esta­tut d'Auto­no­mia de Cata­lu­nya (el del 1979), la Gene­ra­li­tat té com­petència exclu­siva en “casi­nos, jocs i apos­tes, amb exclusió de les apos­tes mútues espor­ti­vo­benèfiques”, ¿no hauríem d'exi­gir un informe per­ma­nent sobre la situ­ació del joc, dins i fora de Cata­lu­nya, en totes les seves moda­li­tats i impe­dir-ne la publi­ci­tat, per raons d'higi­ene men­tal, en mit­jans de comu­ni­cació?