Frivolitats

El “procés”, el “pro­blema”, la “qüestió”, l'“alli­pe­bre” o el “des­a­fi­a­ment”, segons els gus­tos, els interes­sos i les pas­si­ons, és la màxima pri­o­ri­tat del govern de Cata­lu­nya i la màxima pre­o­cu­pació del govern espa­nyol. Poca broma, doncs. O poca n'hi hau­ria d'haver. Però n'hi ha. I molta. La demo­cra­tit­zació de la comu­ni­cació, com abans la dels medi­ca­ments, la de la proteïna o la del trans­port aeri, ha por­tat a un excés de soroll i de festa. Un excés que, de la base, ha pujat fins a les elits. I les elits polítiques s'han apun­tat al sarau dels de baix piu­lant sense can­sar-se'n. La jun­gla és gran i per­mis­siva. No només hi diu la seva aquell que va sus­pen­dre la gramàtica en ingrés, sinó també i encara més el jutge més solemne o el con­se­ller més aus­ter. Amo­lla i entoma. Pren i reprèn. La dar­rera gran fri­vo­li­tat afecta les con­ver­ses que tenen o dei­xen de tenir el govern espa­nyol i el català. Va tren­car el foc Enric Millo, pro­cla­mant que n'hi havia, en pri­vat i de debò. El va res­pon­dre i des­men­tir, encès com sol encen­dre's, Xavier García Albiol, que va negar amb con­tundència que ningú parlés amb ningú. El va reba­tre també, després, Car­les Puig­de­mont, que diu que encara espera alguna pro­posta sen­sata de qui no coneix el seny. Ahir va entrar al rogle Miquel Iceta, dis­pa­rant a babord i estri­bord. Iceta va des­men­tir García Albiol i Puig­de­mont, i va apun­tar més alt que Millo, asse­gu­rant que el mateix Puig­de­mont i Rajoy es veuen i es fes­te­gen. Por­teu més fusta! On hi ha el maqui­nista?