Cortines de fum

Donar voltes a la sènia i al nan sobre reunions o dinars és una manera com una altra de fer el paperina. Ni la sènia s'acaba ni el nan creix. Aquestes rodes només tenen sentit en gent que té poca feina. O poc coneixement. És allò que passa quan la política es converteix en un sainet i es fa molt més important el diàleg entre personatges grotescos i les situacions puntuals que el final de l'obra. Joc de cortines i de cartrons. És el que passa quan l'obra és obreta. I quan el públic s'estima més l'actuació d'un mag de barri que la transcendència d'un bon text dramàtic. Ací som de sainet. I ens volen de sarsuela. Tant se val que els presidents d'Espanya i Catalunya s'hagin reunit en secret i encara més si han quedat i han dinat. Bon rotet i bon profit que els faci. Perquè, al capdavall, allò que compta és si es posen d'acord en alguna cosa transcendent. I això ho sap tothom. Tothom sap que no pot ser. Que no ho faran. Perquè Mariano Rajoy, com recita en lletania una vegada i una altra, no es pot posar d'acord amb Carles Puigdemont “per saltar-nos la llei”. Rajoy s'hauria de posar d'acord amb la majoria del Parlament espanyol per modificar-la. Per mirar de respondre a una realitat, la catalana, ostensiblement a disgust en la seva Espanya. Però n'és del tot incapaç. No hi haurà sorpreses. A tot estirar, algun ensurt. Exactament per tot això és fútil –una fotesa, en pla– conèixer cada dinar o cada reunió. I amb això ens entretenen. Seguint el pas de comèdia, que ells volen sarsuela.