Ciutadania

No són pocs els casos a l'estudi econòmic de la política pública en què la diagnosi del que s'ha analitzat permet valoracions diferents segons s'adopti la perspectiva del ciutadà, del contribuent o de l'usuari. Se sol tractar, en general, la de la ciutadania, d'una població que conté seqüencialment aquells altres dos subconjunts: no tots els ciutadans són contribuents; no tots els contribuents seran usuaris dels serveis. Com més reduït és aquest darrer nucli, més es difuminen els interessos socials i n'emergeixen uns altres de privats, propis dels mateixos, que els identifica per la necessitat que tinguin d'utilitzar el servei. I quan aquests interessos es concreten i es contraposen entre usuaris i contribuents, només amb un retorn a l'interès conjunt de la ciutadania es pot resoldre el conflicte. Està clar, resolts des del vel de la ignorància de si, essent ciutadà, s'acabarà pertanyent a aquelles altres categories.

La contradicció anterior la trobem aquests dies en el tema de la devolució dels imports que suposaren les clàusules terra en els costos de les hipoteques. Entre les entitats reclamades, Bankia i BMN –ambdues propietats de l'Estat per la via d'haver finançat les seves pèrdues– estan prou decidides a compensar indiscriminadament tots aquells que ho reclamin. Contràriament, la resta de la banca privada es resisteix a fer-ho d'una manera general, tot al·legant que molts dels que signaven aquelles clàusules difícilment poden adduir-ne desconeixement dels seus efectes. De manera que ara observem que els gestors privats que gestionen la cosa pública mostren voluntat de congraciar-se ràpidament amb els seus clients, al cost, però, d'augmentar les seves pèrdues o disminuir els seus beneficis; beneficis que, altrament, anirien a l'erari públic per retornar els ajuts que en el seu dia van tapar els seus forats. El gestors privats propietaris, que necessiten millorar el dividend dels seus accionistes, són, però, més reticents a donar aquelles compensacions per mor de preservar el seu compte de resultats. És a dir, quan el propietari és privat, veiem un comportament dels gestors força diferent cap a accionistes i clients que quan són gestors de l'interès de l'accionista públic. Ciutadans, contribuents i clients usuaris mantenen, doncs, interessos diferents amb empatia només resoluble des de la perspectiva ciutadana més general possible. 

També en qüestions pròpies de la sanitat, de les prestacions socials o del transport públic trobem casos similars. A la sanitat, com a contribuents, és d'interès exigir prestacions assignades amb estrictes criteris de cost efectivitat i amb indicacions adequades als destinataris dels serveis. Aquella restricció general no es correspon sovint en la seva aplicació particular sota l'eufemisme de “fer tot el que calgui pel malalt”. Però, com a ciutadans, sabem que tot per a tots de la millor qualitat és impossible. De manera similar, preus que no cobreixen els costos variables –ni tan sols comptant suposats beneficis socials– i que acabaran pagant els contribuents pels dèficits generats són sovint ineficients i injustos. Aquesta pràctica, ja sigui en el món del transport o de l'educació superior, genera controvèrsia, especialment en la mesura que nosaltres mateixos no agafem, posem per cas, l'AVE regularment o que no tinguem fills a la universitat. La visió com a ciutadans divergeix segons actuem com a contribuents o com a usuaris. En temes fiscals o de pensions no hauríem de mostrar com a ciutadans contribuents cap simpatia pels qui fan frau, fent valer allò que “com que ja fa molts anys que cotitzen...”, i, així i tot, molts ciutadans ho fan negligint en el cas concret, de proximitat, el seu paper últim de contribuent sufragador residual de l'engany. El ciutadà sovint no s'identifica com a contribuent, propietari accionista de la cosa pública i per tant últim tenidor dels malbarataments, a vegades considerant-se usuari potencial d'un servei, per acabar criticant en abstracte aquells malbarataments i afavorir-los en el cas concret. Aquestes diferències ens diuen que com a societat adulta tenim molt encara per millorar.

En definitiva, com a ciutadans hem de voler entendre i incorporar més coses que les que passen per un compte de resultats que suportarem la majoria com a contribuents. Però aquesta i no altra perspectiva hauria de prevaler. Cal certament una mirada ampla respecte dels interessos dels ciutadans també com a possibles usuaris, però la racionalitat col·lectiva ha de pesar sobre la individual que cerqui el seu màxim aprofitament. Clàusules terra, tarifes de l'AVE, taxes universitàries i frau fiscal requereixen avui una mirada des d'aquesta més justa perspectiva.