Tribuna
Aquesta llengua nostra
El ser humà Sapiens, com és ben sabut, neix amb la capacitat de parlar i realitza aquesta capacitat en diverses parles/llengües (Saussure, Chomsky). Si ens centrem en les llengües indoeuropees, ens adonem d'una evolució dins els mateixos troncs. Algunes han desaparegut, és cert, però majoritàriament s'han conservat organitzades actualment en diferents branques. D'aquestes, les europees són : germànic, eslau, romànic, grec, gaèlic, cèltic. Algunes d'aquestes llengües s'han desenvolupat i han envaït els dominis lingüístics d'altres. Si ens quedem en el cas de la llengua llatina, tot el sud d'Europa parla llengües derivades del llatí parlat, en detriment de les antigues llengües que s'hi parlaven.
La tendència d'una llengua, un cop establerta, consisteix a fraccionar-se en d'altres. El llatí ens ofereix tot el ventall de les llengües romàniques, entre les quals les de la península Ibèrica, menys al País Basc. La resistència de moltes llengües llatines/romàniques és deguda especialment a ser protegides per un estat, i per un factor sovint ignorat: la intensitat de la romanització del lloc on van néixer. És el cas de la llengua catalana.
La via Augusta recorria tot l'arc del golf del Lleó. El pas de l'exèrcit, de mercaderies, de qualsevol desplaçament de Roma a les diverses províncies es feia per aquesta via. Aquest fenomen anava acompanyat de l'establiment de personal de l'exèrcit que, arribada una edat molt primerenca, deixaven les milícies per retirar-se a les terres que Roma els cedia per tal de ser cultivades. Aquests establiments van provocar ingents repoblacions als llocs més freqüentats de la via Augusta, cosa que convertí les llengües sortides del llatí en molt conservadores. La llengua catalana posseeix aquest tret constitutiu (Corominas, Prats, Nadal i altri) . I, tot i que la llengua catalana va gaudir d'una protecció estatal durant segles, des del 1714 la fortalesa de la parla la conserva en el temps, com ha passat amb l'occità que, malgrat la bomba del francès, encara té zones on es parla.
Aquesta llengua, encara ben viva, que ha seduït quantitats de persones d'altres llengües originàries, perilla. Perilla per diverses raons. Una de les més coents és la utilització. Si mirem Barcelona, quanta gent de llengua catalana no es passa al castellà per dirigir-se públicament i a àmbit quotidià a les persones desconegudes, sigui en un bar, al metro, als trens, als cinemes, arreu. Quanta gent no diu dígame en despenjar el telèfon?
Si volem que aquesta nostra llengua segueixi viva, utilitzem-la. Més enllà de l'obligació de ser apresa per la nova gent, que ens arriben en allau, més enllà de les lleis fermes que la protegeixin, fem-la necessària.
Fem-la necessària els parlants, sense dilació. Encara hi som a temps. Si no badem.