Enfilar-se a Montjuïc

Fa l'efecte que els barcelonins només pugen a Montjuïc en ocasions comptades. Jo m'hi faig un embolic. Sempre m'ha semblat una mola abrupta, on mai sé exactament on soc. Un dia d'aquests m'hi vaig enfilar, enduta per aquella premissa que el moviment crea moviment, un nou punt de vista, una altra manera de veure les coses... Venint d'un poble de plana, on la muntanya més alta es diu Muntanyeta, enfilar-se just una mica ja resulta qui sap què. Vaig començar a caminar a plaça Espanya, després d'haver-me proveït d'un entrepà de botifarra (bé que calien els prolegòmens d'una excursió). En el bus que vaig agafar en un punt indeterminat més amunt del Palauet Albéniz (un altre desconegut?), es va tornar a manifestar la meva traça per les confusions infantils: un panameny ensonyat em va preguntar pel telefèric que, de primer, vaig confondre amb el funicular.

Les vistes de quan vas ascendint –a peu o en bus– per la muntanya són més suggeridores que les de fora del castell. D'això no me'n recordava i disposava, només, de l'estona per dinar. No tenia sentit comprar el tiquet per entrar al castell a menjar un entrepà. Vaig trobar una plaça menuda, lletjota, amb tres bancs i una mola al mig, lloc de pas per encarar les escales que baixen cap a la ciutat per la banda del port de mercaderies. La vista del mar era molt entretallada pels pins i els caixons comercials del port, però la remor del tràfec de grues acompanyava. Als bancs del costat s'hi asseien passavolants de tota mena, bàsicament turistes que formaven un gruix pintoresc. Em vaig imaginar filmant una pel·lícula de tall de director iranià, captant totes aquestes facècies mínimes, el senyor llefiscós en bici que demana l'hora a una noia, la família índia que s'asseu, suada... Era en un lloc inexistent per a qualsevol barceloní però que és, en canvi, punt indefugible per a la ruta de tot turista. La remor mecànica del port, la no panoràmica des d'aquell indret on la gent no s'aturava més de cinc minuts, encomanaven una certa calma, un cert plaer. Quan ja m'havia enllefernat prou els dits amb l'entrepà, vaig fer-ne un manyoc, vaig baixar un tram d'escales i vaig descobrir que la turistada s'atapeïa en un mirador. Un bon final per a la meva pel·li de toc iranià. Després, la terra baixa de la ciutat em va semblar terriblement sorollosa.