Grans gestes sobre patins

La desídia, la como­di­tat, la inèrcia i el con­for­misme ens ha mala­cos­tu­mat a lloar només les con­si­de­ra­des grans ges­tes i dei­xar-ne de banda d'altres que també es merei­xe­rien un major reco­nei­xe­ment. Un exem­ple clar el tro­bem en les fites acon­se­gui­des per les pati­na­do­res del Club de Pati­natge Artístic d'Olot que la set­mana pas­sada van ser pro­cla­ma­des a Ale­ma­nya cam­pi­o­nes del món en la moda­li­tat de grups. Algú pot pen­sar que què té això de fet des­ta­cat, però és que no sola­ment són cam­pi­o­nes del món, sinó que és la cin­quena vegada que ho acon­se­guei­xen! No costa gaire fer l'exer­cici d'ima­gi­nar-se què hau­ria pas­sat si en comp­tes d'un equip de pati­na­do­res hagués estat pro­cla­mat campió mun­dial un equip de qual­se­vol altra moda­li­tat espor­tiva: pla­nes als dia­ris, entre­vis­tes a les ràdios i tele­vi­si­ons, home­nat­ges, les auto­ri­tats atri­buint-se les meda­lles i sor­tint a la foto... És evi­dent que no es tracta de pro­fes­si­o­nals i que el pati­natge artístic no mou les mas­ses que mobi­lit­zen altres esports, però això no sola­ment no jus­ti­fica el seu oblit, sinó que encara con­ver­teix en més heroic el que acon­se­guei­xen aques­tes noies. Perquè dedi­quen hores d'entre­na­ment i esforç a una acti­vi­tat que per més que els aporti satis­facció per­so­nal, no acon­se­gueix ni la reper­cussió ni els afa­lacs d'altres que reque­rei­xen esforços sem­blants. Per no par­lar del que cal fer per obte­nir els diners neces­sa­ris per poder anar a Austràlia o a l'Argen­tina a par­ti­ci­par en el cam­pi­o­nat del món. Els últims anys gai­rebé han hagut de pido­lar per acon­se­guir patro­ci­na­dors i fons, un fet increïble i injust per a unes cam­pi­o­nes del món, però molt repre­sen­ta­tiu del pèssim con­cepte que tenim tots ple­gats de la cul­tura de l'esforç i del sacri­fici. Mal­grat que tot vagi en con­tra, per sort encara hi ha qui hi creu sense espe­rar cap recom­pensa. Però alguna de tant en tant no faria cap mal.