‘La propera pell'

L'Isa i l'Isaki són els pares de la Luna, una petita fada amb abric rosa que arriba a l'escola captivant tothom amb els dos fars blaus que té per ulls. La parella que empeny el cotxet de la Luna també fa el tàndem Isa Campos/Isaki Lacuesta. Artistes de l'alçada d'un campanar –o d'una catedral, ja que hi som–, han escrit, dirigit, estrenat, i guanyat premis amb el film La propera pell. Immensa, l'Emma Suárez i excels, l'Àlex Monner, que no ha estat premiat com calia. Amb una entrada visual que ultrapassa els plans encallats de Tarkovsky, La propera pell és un poema huracà sobre l'enigma de la condició humana. Les persones s'animalitzen en un medi hermètic –inquietant Sergi López, que clava la bestiola de poble–. Els animals tenen el doble vessant lúdic (la caça, la festa) i com a matèria primera (aliment, vida). Tot es lliga estèticament a l'espai rural, però també al tarannà sanguini i magnètic dels protagonistes, que hostatgen experiències funestes que la desmemòria ha procurat esmorteir. La neu bull en aquesta obra mestra situada en un poblet del Pirineu. Passem fred, calor i por. Ballem l'ansietat, mèrit de la gran banda sonora del tarragoní Gerard Gil. Pensem en la identitat, l'aparença, la possibilitat, l'alteritat i el magatzem que ens trasbalsa el cervell. Entenem –per fi– l'autolesió com una via per tornar quan se te'n va l'olla. Ens fem quàntics i instintius: notem presències rere els vidres, veiem el que hi ha i el que podria haver-hi. Pugem al vagó 69 de la fira, ens hi fonem. Abraçaríem els directors, si poguéssim. I podem. I ho fem.