L'emoció de la música

Lluís Caballeria, director del Conservatori de Música de Girona, ho va dir millor que ningú en la presentació del concert del 75 aniversari de la institució, fa vuit dies, a l'Auditori gironí. Es parla molt de la filosofia com la disciplina que intenta saber-ho tot. Però només la música arriba al fons de l'ànima i ens transmet les sensacions més indescriptibles. Segurament és així i la llàstima, al nostre país, és que, fins fa poc, no s'hi ha donat la importància que mereix, molt per sota, encara, de la resta d'Europa. En poques setmanes he assistit a diverses manifestacions musicals. Parlaré de tres. El 20 de gener vaig gaudir de l'estrena al Palau de la Música de Barcelona –ja per si mateix un escenari únic– de la Cantata de Randa, dedicada a Ramon Llull, amb motiu dels 700 anys de la seva mort, amb música de Salvador Brotons i lletra de Neus Dalmau. Conec el compositor Brotons dels àmbits sardanístics i de la Banda Municipal barcelonina. La Neus, per la seva part, és conciutadana meva. Per tot plegat, m'atreia la vetllada i em vaig afegir als lloretencs que van omplir dos autocars per anar a la Ciutat Comtal. Va valer la pena. A la Neus li hem d'agrair dues coses. La cura que va posar en la selecció dels textos de Llull i la part narrativa de la cantata, i haver tingut la gosadia d'anar a trobar un dels millors compositors actuals per aconseguir que hi posés una música excepcional. La part final de la cantata, per exemple, posa l'emoció a flor de pell. I veure dirigir l'autor, amb una energia i una complaença immenses, va ser un autèntic regal per a tots. Un mes després, el 22 de febrer, vaig estar entre el públic que va seguir la celebració del 75 aniversari del Conservatori de Girona. Aquí l'emoció la conferia no solament la música del doble concert, sinó també l'encant de veure tot l'escalat d'alumnes, des dels més petits, il·lusionadament immersos en una vetllada que demostrava la seva sensibilitat, la seva vàlua –en el cas dels solistes i elements destacats, molt notable– i el treball dels seus professors, que han posat la institució gironina a un nivell digníssim. El 25 de febrer vaig tornar a l'Auditori pel concert dedicat als mestres Francesc Civil (1895-1990), del qual es presentava un CD amb tretze de les seves obres, i Josep Viader Moliner, del naixement del qual, enguany, farà cent anys. La Cobla Ciutat de Girona i la “seva” Polifònica van brodar les interpretacions i ens en vam anar amb el ressò de La sardana eterna dins les nostres orelles i amb els cors més enlairats que mai.