Millet i els quatre-cents

Un dia de l'octubre del 2005, el diari em va enviar a cobrir l'homenatge que havia de rebre Fèlix Millet, president del Palau de la Música, amb motiu d'haver culminat les obres de restauració i ampliació de l'edifici de l'entitat. Jo no coneixia Fèlix Millet. No li sabia ni la cara. És estrany, perquè llavors em bellugava molt pels ambients culturals de Barcelona. Enlloc no havia detectat la seva presència. Semblaria que un home que comanava una institució tan principal te l'hauries d'haver trobat als indrets on l'esperit rep atencions i s'eleva. Ell havia dit que la Barcelona que compta i dringa està formada per “quatre-centes persones, no en podem ser més, que ens trobem a tot arreu”. Aquest “tot arreu” eren el Liceu, el Club de Polo, la llotja del Barça... A alguns d'aquests llocs jo no arribava. Però arribava a d'altres on aquestes quatre-centes persones, en tot o en una part, es feien presents. Sempre en faltava una: Fèlix Millet. No l'havia vist ni al Palau de la Música en nits de concert.

L'homenatge va tenir forma de dinar, servit a l'edifici de la Llotja de Mar. Hi eren tots els “quatre-cents”. També representants de les entitats que s'emparen en una de superior que rep el nom de G-16. Entitats inaccessibles, si no és que són de serveis: llavors et reclamen diners. També hi havia representants de la Generalitat, la Diputació, l'Ajuntament... Els oradors van agrair a Fèlix Millet la feina hercúlia d'haver mantingut el Palau. El presentador va esmenar Manuel Ibáñez Escofet: si aquest periodista havia afirmat que Catalunya se sustentava en quatre pilars, Montserrat, La Caixa, el Barça i La Vanguardia, ara se n'havia d'afegir un altre: el Palau de la Música Catalana amb el seu president al capdamunt. Es va fer visible finalment Fèlix Millet. Va pujar a la tarima de tort i entrebancant-se, li van haver d'indicar on era el micròfon i va acabar pronunciant unes paraules inconnexes amb els ulls de qui ha escrutat els escots de totes les senyores i amb el rogall de no haver dormit, d'haver fumat deu cigarrets seguits i de no haver rebutjat cap de les copes que el cambrer li havia ofert. Els quatre-cents de sempre el van aplaudir a peu dret com si haguessin escoltat una ària sublim al Liceu, se'ls hagués comunicat el balanç anual de La Caixa o haguessin vist la millor jugada del trofeu Conde de Godó.

Les obres del Palau havien estat sufragades pels reunits. Devien trobar que la inversió havia estat molt ben administrada per l'homenatjat. Millet vestia una americana de pota de gall adquirida evidentment a can Bel del passeig de Gràcia. La mateixa que duia el dia de la detenció i la que ha dut vuit anys seguits mentre fumava per les cantonades i es presentava com un esquilat. Pel judici se l'ha canviada. Als rics els surt car vestir-se de pobres.